Ja només ens mancava la grotescament anomenada “travessa per la llibertat” protagonitzada per en Jordi Turull per fer encara més frívol, inútil i folklòric, si és que ja no ho era prou, aquesta endimoniada presa de pèl, entreteniment per ovelles i algun que altre mascle de cabra, que hem conegut amb el sobrenom del “procés”. Si el bo d’en Turull, una bona persona per altra part, tenia ganes d’estirar les cames, cosa lògica després de temps de reclusió ho podria fer discretament, familiar -que falta et deu fer- i privada i estalviar-nos, heus aquí el problema, una nova ensulsiada que pretén reforçar les menjadores de Junts i atorgar-li, indegudament i indecent, rivets i afanys de reivindicació política o molt pitjor encara, d’alliberament nacional.
Sense oblidar el que he dit i confiant en la teva bona fe, no dubtis estimat Jordi, que aquest qui escriu i a voltes et censura perquè et respecta i et valora, no oblida en cap cas la punyalada de la CUP, el capteniment d’Esquerra o l’abandonament de Puigdemont vers la teva sentida persona. L’estratègia no és el fort a casa nostra i si malauradament la doble paraula, el càlcul interessat, el dubte relativista i cínic i la petitesa de mires. Ja saps que tot sovint la lloança debilita les persones i aquí, per si alguns no ho sabien, som per fer la independència no pas per edulcorar mots i festejar ànimes desvalgudes o somortes.
Per tot plegat, si Jordi Turull encara vol fer política, cosa que no hauria de fer després del desastre o traïció -a vostès de triar- de l’octubre del 2017, molt més li valdria dedicar-se a refer el centredreta a Catalunya, avui totalment desventurat i socarrimat com el cap de Creus, i no pas preocupar-se per la independència, cosa que, a totes llums, ja vàrem veure que era una enorme collonada i que la voluntat mal entesa era, per a més inri, forçar un pacte amb l’Estat. Jordi Turull sempre ha estat un soldat disciplinat, ordenat i complidor amb la dissort de trobar-se pràcticament sempre, potser amb l’excepció de l’Antoni Comes, sota el comandament d’homes que no han honorat mots com decència, intel·ligència, responsabilitat o paraula donada. No cal donar noms, salten a la vista repassant el currículum d’en Jordi Turull.
Sempre he dit que sense decència no hi haurà independència i un home decent i amb valors com en Turull no dubta d’aquest axioma o postulat; el problema d’ell i tants altres “convergents” ha estat i és creure’s i creure devotament i cega en un principi jeràrquic on el que avui era blanc demà, com per art d’un encanteri anomenat Pujol podia esdevenir blau, negre, verd o incolor. I, de vegades dos colors alhora, car un Pujol deia una cosa i un altre o els altres una de ben diferent. I aquesta forma de teoria i praxi fou successivament traspassada de líder a nou líder convergent fins arribar a l’inefable Carles Puigdemont i el seu famós procés / espantada cap al No-Res. A tot això, amb un partit avui destruït, mancat de nord i ideologia i on hi proliferen persones que avui són a Junts com podrien ser-ho a Esquerra, la CUP o al partit del “què hi ha per mi”. Òbviament, i això ho sap en Turull, amb això no vas enlloc, ja que és més fam i misèria que bocí de pa i, havent-se materialitzat la desaparició del centredreta català, suposa una nova, i gens menor, victòria de l’espanyolisme i el seu discurs d’ordre a Catalunya. Qui cregui que aquest espai serà substituït o traspassat, com un cert consol o esponja nacional, vers Esquerra demostra que encara és més obtús, ingenu i engalipador que el campió dels somiatruites, mestre de l’autoengany amb unes quantes reixes però ben poques taules Oriol Junqueras i Vias, Els votants conservadors, liberals o democristians catalanistes que ningú els esperi en massa i a perpetuïtat vers un partit, com Esquerra, que justament creu i fa ostentació de tot el contrari dels valors, interessos i sentiments d’aquest poderós nucli de votants que ha donat majories històricament a casa nostra. Avui aquesta evidència sembla perillosament oblidada.
Si el nostre amic Jordi Turull coneix o conegués amb una certa profunditat la figura del General de Gaulle recordaria el gloriós i dolorós deure de desobediència que tot soldat té, malgrat l’amenaça fefaent de consell de guerra i mort, si l’alt comandament, aquí la política, abandona ideals i llurs funcions vitals o essencials. Jordi Turull, com tants i tants convergents de bona voluntat, avantposaren un principi jeràrquic anacrònic, essent a voltes incompetent i a voltes immoral, a un principi d’ètica i patriotisme. Aquesta manca de valentia i coratge explica i possibilità, en bona part, no rebel·lar-se contra uns líders -recordem a Xirinachs- que gosaren fer cas omís al poble de Catalunya tot deshonorant llur paraula solemnement donada a fer efectiu el resultat de l’octubrista referèndum. Jordi Turull, perico de pro i home de valors cristians, hauria de ser sensible a causes nobles, a voltes perdudes però també a voltes inesperadament triomfants. O és que d’altres independències eren fruit d’una revelació celestial, amic paretà? Jordi Turull si ha tingut temps en aquesta època de reixes de (re)llegir Maquiavel o les memòries d’Eisenhower hauria de recordar que els governants que avantposen els seus interessos i ambicions als seus ideals poden aconseguir -temporalment- el poder però mai la Glòria ni el desig etern del seu poble. I aquí et qüestiono o us qüestiono: tot aquest sarau de mal nom “procés” era només per la indignitat de refermar-se a la Generalitat, institució regionalista espanyola a Catalunya, o tal vegada era per materialitzar la nostra llibertat nacional en forma d’independència? Em sembla que tant tu com jo estimat Jordi Turull sabem la resposta. Bon estiu a tothom començant per en Jordi Turull, salut i bones passejades a la fresca lliures de fabulacions innecessàriament oníriques amb embolcalls falsament polítics. Que torni la veritat i començarem a fer política.
