L’home que ha fet una de les conferències més interessants d’aquest any (2 d’octubre passat) me’l vaig deixar perdre durant la seva etapa de gestor cultural. Lamento haver estat massa per altres coses. En Ferran Mascarell ha inaugurat fa pocs dies el curs de l’Ateneu Barcelonès amb el discurs “Catalanisme, any zero: la finesa política dels catalans”, amb el qual es pot estar més o menys d’acord però on desgrana, més que algunes reflexions veritables, moltes reflexions útils. No obviaré que avui s’agraeix molt sentir qualsevol proposta amb un mínim fonament, amb un certa grandesa expositiva, ja que la immediatesa i la batalla petita s’han acabat imposant arreu. I he de dir que alguna cosa important es cou a l’Ateneu, en aquesta era de refundacions i perplexitats: facin el favor d’acostar-s’hi. Una setmana després hi ha anat a parlar Pujol (“Per tornar a anar amunt”) i també ha estat clarificador, per bé que en aquest cas ja m’ho esperava. Sobre Mascarell em va alegrar que es complissin els meus pronòstics després de la breu trobada que ambdós vam tenir aquest setembre a RBA: un altre socialisme català hauria estat possible si homes com ell l’haguessin tripulat.
Si no ha estat així, diria que no ha estat tant per la seva incapacitat personal sinó per la incapacitat del sistema polític de vehicular talents que pensin amb llibertat. És aquest precisament un dels punts destacats en la idea d’un nou catalanisme: el canvi urgent en el funcionament dels nostres partits.
Em va començar a cridar l’atenció en Mascarell fa poc més d’un any, quan li vaig sentir dir que es negava “a morir en un país derrotat”. Caram. Sí que anem forts. Què en diu, en Montilla?, vaig pensar. I el PSC? I el PSOE? La seva heterodòxia ja em va sorprendre feia més anys, en trobar-lo a l’església de Santa Maria del Mar assistint a l’homenatge dels herois valencians que van perdre la vida en la Guerra de Successió. Va dir unes paraules que defugien clarament els dogmes i la disciplina discursiva dels seus: les incoherències i contradiccions que això li suposi, crec que les podem donar per òbvies. Malgrat les diferències que hi puc tenir, quan el setembre passat me’l vaig trobar per casualitat sortint d’una recepció oficial arran de les festes de la Mercè, no vaig poder evitar acostar-m’hi per a dir-li que tranquil. Que vostè no es morirà en un país derrotat. Ho vaig dir sense cap certesa, és clar, però amb una forta intuïció. Al capdavall estic convençut que el catalanisme no està derrotat sinó cansat. En perill d’estancament i de relaxament, i amenaçat per moltes bandes de dins i de fora: però victoriós. Des del moment en què ha quedat ja clar que el govern Montilla no serà jutjat per les polítiques socials, ni per la gestió, ni per la pluja fina o el cosmopolitisme, sinó que fracassarà o no fracassarà bàsicament en funció de si escull Zapatero o Catalunya, el catalanisme ha guanyat i encara marca de forma definitiva la nostra política. Tal vegada el repte és evitar creure que això ha de ser així sempre, perquè sí i ja està. El repte és sortir de la desorientació i la indefinició, que aquí sí que és on ara ens trobem. I fer-ho sense fugides endavant.
Puix que parla catalanista, vejam què diu. Mascarell ens parla de la síndrome MOPE nord-irlandesa, és a dir, la síndrome del “Most Oppressed People Ever”. Però en el nostre cas concreta que hem perdut el subjecte (Catalunya) i hem menystingut la teoria (el catalanisme), perquè els reptes antics del moviment, majoritàriament assolits, no han estat actualitzats. Mascarell parla de “nació-pròleg”, en referència al resultat del nostre Estatut, i assevera que l’independentisme no és incompatible amb tenir una proposta per a Espanya. Crec que aquí grinyola i que ens ho hauria d’explicar millor, i em temo que en aquest punt el que ens separa és sobretot un tema generacional. Dit d’una altra manera, crec que la sobirania és menys utòpica o romàntica, i més realista, del que ell pensa. Això sí, amb la inexcusable condició de la seriositat: aquí és on coincidim, i molt. El més interessant és quan proposa que el nou catalanisme sigui rigorós i obert, mirant més el món que no pas la resta de l’Estat, i que s’encomani d’un esperit “vintiuncentista” (eficaç, seriós, que tendeixi a l’excel•lència). Però, a més, determina que això haurà de començar amb la cultura. Després vindrà la política, és clar, i les urgents reformes democràtiques, però abans cal fer cultura (en sentit ampli, no només artístic).
Crear moviment, sacsejar talents, aplegar creativitat i pensament. I, sobretot, partir d’una base optimista. Ha hagut de ser en Ferran Mascarell, tant per allò en què coincidim com per allò que ens distancia, qui m’hagi fet veure amb certa claredat que el nostre renaixement s’acosta. Pot trigar un any o cinc, però ja és aquí. Ja hem descansat prou. I també ja hem fet prou el brètol. Per això tal vegada el que li vaig dir ara fa un any no era cap sensació: sinó tota una promesa.
