Doncs en efecte, fa setmanes que no parlem d’una altra persona. Crec que a algú ha interessat que parlem de merda i de sospites generals més que no pas de política o d’idees, però aquí tenim el pastís i els opinadors encara hi haurem de posar més cullerades. Les referències que jo tenia del senyor Millet ja eren força tèrboles, no tant pel que fa a possibles delictes o il•legalitats sinó pel que feia al seu tracte amb els col•laboradors. Però després de descobrir-se la monumental tifa en què havia convertit la gestió del Palau, convida a reflexionar no només sobre el seu comportament sinó sobretot sobre el nostre. Els judicis paral•lels. La tendenciositat. El joc de fet i amagar. Les complicitats silenciades. Els titulars forçats. La síndrome el boc expiatori.
Diuen algunes pàgines de diaris que Millet va fer que la seva fundació pagués la Trias Fargas, i en fa notícia: després, com que el debat acaba evidenciant que tot plegat és ben legal, el mateix tipus de periodisme es posa a parlar de moralitat i immoralitat. I jo que creia que això del tripartit era legítim perquè era legal, i que la moralitat i l’ètica política quedaven per a la casa de cadascú. I que allò moral també seria que els directors dels diaris confessessin la seva tendència o filiació política, quedant així tots ben immaculats, lliures de tota sospita de trampa. Però en el cas Millet el que hem vist és que es pot aprofitar el que és un cas exclusivament penal, i això vol dir personal i intransferible (de Millet i dels seus còmplices), per a empastifar-ho tot de sospita i d’amenaça periodística. Vejam qui pot quedar brut d’això que fa tanta i tanta pudor. Tu relaciona i tira milles. Tu barreja Millet, Gürtel i el pobre Trias Fargas i si non è vero è ben trovato. Millet, en efecte, només és la cirereta d’una gran exhibició de les misèries humanes.
Sobre els judicis paral•lels: potser que, en efecte, els mitjans callin una estona. No pas que deixin d’investigar la resta de coses que puguin ser d’interès o de denúncia, sinó que aturin una mica la brometa contínua sobre Millet i família. Crec que ja n’hi ha prou i que la pena i la sàtira ja han estat suficients. Ara que treballin els jutges i que ens demostrin, si pot ser, que són menys sospitosament lents del que semblen. Menys tèrbols que la política, el periodisme i la gestió cultural del Palau. Que hi hagi algun pam de net. I que comencem per mirar-nos a nosaltres mateixos, un a un.
