No és la primera vegada que es fa una predicció apocalíptica sobre el final de l’espècie humana. De fet, fa tres anys encara va ser més aterridora, ja que es parlava que es podria produir en el 2050, mentre que ara el paleontòleg i biòleg Henry Gee diu que es donen els trets ambientals i conductuals què permeten localitzar el nostre final coincidint amb el del present segle. En realitat, les dues previsions coincideixen, perquè el que deia el 2019 l’informe emès per un think tank australià privat que pretenia llavors liderar el debat ideològic en matèria climàtica, és que a mitjans de segle les condicions que permetrien la supervivència de la humanitat haurien arribat a un nivell de precarietat que ja no seria reversible.

Encara que sembla una manera nova d’abordar l’”estratègia Becerra” per vendre llibres (el crash del 2010 no ha semblat tan greu com es deia), el cert és que una espècie que, com qualsevol altra, ha tingut un inici probablement tingui també un final, com ho tindrà la pròpia terra en una escala de temps una mica més gran. El que afirma Gee i que em sembla més interessant, és la dificultat de l’ésser humà per apreciar les condicions de perill de la seva pròpia existència al planeta, com si la possibilitat de seguir caminant per la Cerdanya o fer excursions a llocs selvàtics impedís comprendre el nivell de devastació dels ecosistemes dels que la nostra vida depèn i que van desapareixent un darrere l’altre.

Potser la raó de tal distància entre el perill i la tranquil·litat de la majoria (encoratjada per governs que es prenen el tema des d’una perspectiva cosmètica per covardia o per falta de fe) radiqui en el fet que el debat ecologista s’ha plantejat d’una manera entre mística i pueril al voltant d’un suposat deure humà de mantenir el planeta en bones condicions, quan, per a la terra, que el petroli estigui dins o fora de les entranyes és totalment irrellevant. El posicionament ha de ser purament egoista i no d’una moralitat que no té codi on incrustar-se, i gira al voltant de les nostres condicions de supervivència, és a dir, a les condicions de viabilitat del planeta per a la nostra subsistència. Sospito que intuïm com el transhumanisme està a tocar i actuem senzillament en la convicció interna de que no morirem, sinó que els nostres successors heretaran la terra.

Comentaris

    Nogensmenys Desembre 06, 2021 | 16:22
    Si jo puc opinar en aquest requadre, és lògic que aquesta senyora també pugui escampar la seva ignorància sense que el món (aquest racó digital i el terraqui) se'n vagin en orris. Ara resulta que el petroli és com la boleta dels trilers. On és el petroli, a sota o a sobre de la terra? Tant hi fa, és cert, perquè estas cridat a pagar la festa dels saca-petrolis i ofegar-te entre CO2 i àcid nítric, no a gaudir-ne. Quanta supèrbia, només perquè és professora universitària! I no sap veure els símptomes universals d'un mal global! I en fa befa!

Nou comentari