Si els països poguessin anar al metge, aquest mes de setembre de 2020 Catalunya en sortiria amb una recepta d’ansiolítics dels forts. Retorn a l’escola enmig d’una pandèmia, finalització de milers d’ERTO, i una més que probable inhabilitació del President de la Generalitat que, en comptes d’unir el país, provocarà més crispació i divisió política en el moment que més convindria un govern fort i estable. Amb aquest còctel, el “tot anirà bé” amb què se’ns va intentar animar durant el confinament ens semblarà una broma de mal gust. No, no tot anirà bé. De fet, a curt termini les coses aniran malament.
Aquesta –dir-nos a nosaltres mateixos la veritat– és l’única manera d’afrontar de forma adulta la situació. Les coses no aniran bé, simplement perquè és impossible que vagin bé. Sense espoli fiscal i amb un govern més competent haurien pogut anar millor? Sí, però la tempesta hi seria igualment, i és molt forta. No hi ha més remei que remar, remar i remar, i treure aigua a cops de poal per evitar que el vaixell s’enfonsi. Serrar les dents fins que amaini, ens puguem treure la mascareta, tornem a crear llocs de treball i, si no és demanar massa, tinguem un govern nou que inspiri confiança.
Quant falta per a tot això? Els optimistes diuen que un any. Vostè compti que seran dos i tindrà menys disgustos. I si són només dos anys i no deu o quinze serà perquè, mentre tots remem, es produirà la major injecció d’inversió pública a l’economia que hauran vist i probablement veuran les generacions actuals. Els fons europeus de reconstrucció són, juntament amb la vacuna que tard o d’hora arribarà, les bases de qualsevol optimisme raonable. Europa i la ciència, vet aquí les nostres taules de salvació quan les coses han anat mal dades de debò. Cuidem-les totes dues.
