L’estratègia útil

En dues aparicions públiques, els dos principals referents de l’independentisme de partit han palesat el desori de les respectives congregacions. També d’això que s’anomena “l’independentisme”, cada cop més semblant a una idea platònica que camina cap a l’avenc al crit d’unitat.

El MHP Puigdemont, en al·locució a l’Assemblea de representants del Consell de la República, sembla haver perdut la cautela que fa un quinquenni que observa i ara critica obertament el govern d’ERC (abans també JxC) i, per extensió, el partit i, per elevació, el seu líder. El govern, diu el president, no fa res per la independència; si de cas, la frena i, en part, en treballa en contra. A més a més, en ser un govern monocolor amb un soci al gobierno de Madrid, no té cap capacitat de confrontació amb l’estat, com sí que en té el Consell de la República, organisme en el qual ERC, com tal, no participa.

Tanmateix, el president Puigdemont continua reclamant una estratègia compartida, la unitat de tots els actors de l’independentisme. És un tribut al vell fetitxisme unitari amb el qual Jordi Sànchez ha entabanat el seu partit fins a convertir-ho en l’escolanet d’ERC. A aquesta altura de la història això és com demanar que els éssers humans siguin bons, justs i benèfics. La unitat és la pedra de Sísif de JxC. Però, almenys, no es pot negar que l’independentisme juntaire és capaç d’expressar-se amb claredat.

Una altra ha estat la missió de Junqueras en la seva boirosa, fins i tot incomprensible, interpel·lació als independentistes de Junts per sobre dels caps de les joves promeses del congrés del Jovent del seu partit. La seva oferta d’unitat té un requisit: cal empassar-se que l’estratègia d’ERC és l’única que funciona i n’és útil i, per tant, cal abandonar les altres i en afegir-se amb dents i ungles. És una unitat amb capitulació. Per al seu desconcert, hi ha gent que rebutja aquesta absorció en l’estratègia de debò, aquesta visió de l’únic camí de la llum; la mateixa gent que endarrereix l’avanç de l’estratègia triomfadora. Perquè, si hem aconseguit el que hem aconseguit només nosaltres, diu, imagineu que no podríem aconseguir si fóssim molts més, tots. Ser tots, parlar per tots, és un somni típic de dictador que no pot suportar el pluralisme de la societat.

Només resta per esbrinar una qüestió: aquesta estratègia útil consisteix exactament en què? Dit s’està: en ser més. L’estratègia, doncs, no postula cap objectiu concret, substancial, tangible, com la independència, sinó una energia, una força que ens durà a un objectiu que Junqueras defineix pel cap baix com el dels independentistes, republicans, europeistes i internacionalistes. L’ha faltat universalistes, per abastar la totalitat del ser, aquí coincident amb el no-res.

Cap a la fi de l’acte del Jovent, els congregats van començar a corejar el crit que resumeix els anhels de la nova generació refrenats i refredats per l’estratègia útil d’esperar a ser més. Sense solució de continuïtat, vells coneixedors del que s’escau als mítings, tots a la presidència, Junqueras el primer, picant de mans i cridant in-inde-independència! La dissonància cognitiva era fantàstica.

La sopa d’ànec de l’independentisme república, europeista i internacionalista és el vessant ideològic de l’estratègia útil, això que els teòrics veteromarxistes deien “hegemonia”, una mena d’estat de conformitat col·lectiva amb les consignes d’un partit hegemònic; un estat intel·lectual gairebé catatònic. No precisament una neteja de cervell perquè això ho fa només l’enemic, però una feliç coincidència d’opinions al voltant d’un partit que és una menjadora per la majoria de la militància.

El fet curiós és que aquest partit hegemònic disposa d’un minso suport parlamentari. Ni tan sols és el partit majoritari a la càmera. Però el seu discurs és el dominant en la societat perquè es canalitza a través dels mitjans de comunicació, tots, llevat d’excepcions, públics i privats, sota control d’ERC. Els públics perquè és el seu dret, el dret de cuixa que, si no va existir a l’edat mitjana, està a l’ordre del dia avui, en sentit figurat, clar. Si el govern és d’un partit, els mitjans del govern, també. Pel que fa als privats, una intel·ligent política de distribució de diners públics en funció de l’afinitat ideològica, més que de misèries com l’audiència, fa miracles.

L’estratègia útil, a diferència de l’aprovació dels pressupostos espanyols, no ve de franc.