“Ens enfonsem sense fer soroll. Com en una banyera
L’aigua està quieta als lluminosos salons de palmeres (…)
No hi ha batusses ni disputes. Diàlegs a mitja veu”
Hans Magnus Enzensberger, ‘L’enfonsament del Titanic‘
La setmana passada ens va deixar Hans Magnus Enzensberger, probablement l’intel·lectual europeu més complet i versàtil de la segona meitat del segle XX. Assagista, novel·lista, dramaturg i escriptor per a infants (qui no recorda El dimoni dels nombres) també va ser un extraordinari poeta. El 1978 va publicar precisament un llarg poema èpic, L’enfonsament del Titanic, que pretenia fer de metàfora sobre les il·lusions perdudes, els naufragis polítics i ideològics del seu temps. També, per descomptat, sobre un món que exclou els més fràgils dels bots salvavides. Alguns crítics situen la gènesi de l’Enfonsament durant una estada a Cuba el 1969, quan veia que el règim castrista, que va enlluernar l’esquerra europea, el va decebre.
Vaig pensar en Enzensberger aquest dilluns, quan es va fer pública la pròxima vaga de metges prevista per al gener. Em causa perplexitat que hagin trigat tant a decidir-se. És obvi que la seva situació s’ha degradat al llarg de la darrera dècada a un ritme uniformement accelerat. Que qualsevol que hi estigui familiaritzat hauria d’escandalitzar-se. No es tracta tant de les seves legitimíssimes demandes salarials, de la vergonyosa precarietat derivada de la Nova Gestió Pública, de les infames llistes d’espera, de les desenes de pacients convocats a la mateixa hora, de la burocràcia kafkiana, de les creixents agressions o de l’evident degradació de CAPs i hospitals. Es tracta, ras i curt, que les autoritats governamentals, i la ciutadania per omissió, els sotmetem a maltractaments i escarni públic. Ara bé, és obvi que això té conseqüències, i una vaga representa una anècdota en comparació amb el que bona part dels nous facultatius voten amb els peus: la diàspora mèdica a la recerca de millor tracte i salaris dignes en altres països del nord “on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada, feliç (i menys malparida que els nostres responsables sanitaris)”. I, per contra, la importació de metges d’arreu del món, prou desesperats per acceptar condicions de plantació d’Alabama, que sovint no són capaços d’entendre uns pacients obstinats a parlar en la seva llengua.
El món sanitari, com la punta de l’iceberg del poema èpic d’Enzensberger, no deixa de ser una metàfora d’aquests temps neoliberals. Al llarg d’aquest any els docents van fer onze vagues (onze!) des de motivacions, sentiment d’injustícia i context similars: retallades irracionals, salaris enfonsats, i sobretot, una creixent degradació, no tant de condicions laborals, sinó d’estatus, dignitat professional, independència, i certa tendència a ser escarnits públicament sota la fórmula de cinisme públic (els aplaudiments durant la pandèmia mentre s’agreujava la precarietat contractual) o populisme pedagògic, liderats per un conseller unilateral amb els mestres dels seus fills, submís davant els magistrats del TSJC. Tot plegat té a veure amb un mateix fenomen. També els mestres voten amb els peus. Si bé és cert que hi ha una quantitat no menyspreable que acaba marxant, el problema és que, davant d’una professió sobre la qual s’ha planificat un desprestigi i una despossessió de les seves atribucions professionals, cada vegada trobem menys vocacions docents, i cada vegada tindrem més problemes per trobar-los en quantitat i qualitat. I a tot això podríem afegir enginyers, informàtics, matemàtics i moltes altres professions d’alta qualificació i de prestigi social que marxen o no arriben a posar-s’hi, perquè simplement, l’esforç no paga la pena.
Tot això es pot resumir en una idea. La planificada destrucció de les classes mitjanes, la misèria planificada, en termes de Raúl Walsh. En el fons, degradar les condicions laborals i salarials de determinats col·lectius és una forma de proletaritzar, la conseqüència lògica d’una concentració d’ingressos i poder al cim de la piràmide, i l’exclusió i enfonsament progressiu de la base. En els darrers anys s’han pres un seguit de decisions que, contràriament amb els teòrics de neoliberalisme, no han estat fetes en nom del mercat, sinó en el trucatge del joc econòmic, en una forma subtil de desconstruir la democràcia i substituir-la per una mena de model qatarià.
Hi ha hagut sectors sencers (com el pagès, per exemple, amb els mateixos preus absoluts que fa vint anys) que han estat trinxats. Malgrat les queixes, el menjar és avui més barat en termes relatius que fa dues dècades. Això ha permès alliberar renda familiar per tal que el sector de l’habitatge pugui créixer a còpia de la capacitat d’extorsió de les famílies. I qualsevol que sàpiga com fer anar una calculadora sap perfectament que els preus immobiliaris, tant de compra com de lloguer, està manipulat (per això han permès l’entrada dels grans grups voltors, que modulant l’oferta mafiosament, aconsegueixen apujar-lo), a banda de tota la infinita capacitat de corrupció de què disposen els lobis financers per lligar de peus i mans a una administració a qui ja agrada aquesta mena de perversions sexuals.
Alguns economistes (pocs n’hi ha que no duguin Margaret Thatcher tatuada al pit) diran que no hi ha prou diners per pagar dignament professions estratègiques. És obvi que, des del moment que permetem l’enginyeria administrativa que comporta, a la pràctica, l’exempció fiscal de les grans fortunes, de les empreses, de patrimonis, herències i els milmilionaris que proliferen arreu, propiciem aquesta situació. De fet, els salaris baixos generalitzats han representat una transferència de renda vers els paradisos fiscals i els xiringuitos que, per exemple, ha aplicat amb immunitat l’emèrit i associats. És obvi que per pagar bé els metges, les infermeres, els auxiliars, els conductors d’ambulàncies, els zeladors o els administratius el que cal és, per dir-ho gràficament, sacsejar el senyor Zara cap per avall fins que caigui tota la pasta que s’ha estalviat mercès a l’enginyeria fiscal. O, encara més fàcil, controlar el preu de l’habitatge via legislativa, amb un exèrcit d’inspectors reclutats entre els rengles de la PAH. O què la inspecció de treball recluti un exèrcit de sindicalistes per posar fi a tanta explotació consentida.
Ara bé, tornem a aquesta qüestió (literalment) de vida o mort. La sanitat. Molt s’ha dit de les tòxiques polítiques, exemple del que dèiem anteriorment de la presidenta de Madrid, que fa que els facultatius fugin de la capital com de la pesta. Que construïa hospitals privats buits dilapidant diners públics, mentre pagava almoines a uns professionals amb condicions laborals dickensianes. Vejam, la senyora Ayuso, si em permeten la metàfora, podríem dir que toca la bateria en una banda de Heavy Metal. A Catalunya, el nostre president, el senyor Pere Aragonès, sembla que toqui la guitarra, al més pur estil kumba, en un foc de camp. Ara bé, malgrat les aparences, Ayuso i Aragonès toquen la mateixa cançó amb la mateixa lletra. Els problemes són similars, i les malifetes també, malgrat dos estils diferents.
És fàcil solucionar bona part dels problemes que evidencien aquesta punta de l’iceberg de protestes de metges i mestres. Pagueu més! Recapteu més! Per omplir de fons els pressupostos públics i la seguretat social, els salaris han de ser més alts, perquè aquesta és la millor fórmula per esquivar l’addicció hispano-catalana als paradisos fiscals, als xiringuitos d’exclusió fiscal i al cinisme contaminant del “no hi ha diners” (perquè els tenen a les Illes Caiman). Per fer créixer l’economia i recaptar més, cal sacrificar a la plaça pública el sector immobiliari, que ha de ser castigat amb una reducció a la meitat dels preus que manipula, de manera contundent i exemplaritzant.
Com dèiem al principi, Enzensberger feia servir la metàfora del Titanic com a una manera de sublimar la decepció per les il·lusions perdudes davant el naufragi de les ideologies que van prometre el futur i van deixar un present de privacions materials i personals, on a sobre, les llibertats personals eren restringides. Davant la inconsistència d’un règim incapaç de satisfer necessitats bàsiques, era habitual trobar prestigiosos cirurgians que havien abandonat la medicina per fer de taxistes al sector turístic, o enginyers dedicats a fer de guies, o investigadors universitaris dedicats a la prostitució. Tots aquests analistes que criticaven tant el comunisme, al final també haurien de ser conscients que des del moment que el capitalisme és incapaç de compensar adequadament l’esforç dels seus treballadors, tractar la gent amb dignitat i respecte, acceptar el seu propi criteri i independència, al final acaben xocant indefectiblement contra qualsevol iceberg que es planti davant l’horitzó. Hi ha una desmoralització civil creixent. I el malestar de metges i docents representa la constatació que l’aigua ha començat a entrar descontroladament al buc.
10 
18 
