El pare de l’actual rei, Joan Carles I, potser no estava tan preparat -ens han repetit els propagandistes- com Felip VI, però, com ell deia, i en presumia, tenia molt bon nas. Instint.
El que sembla realment és que el seu fill ni és el ‘preparao’ que ens han venut ni, per descomptat, en té gaire de nas.
El cas català n’és la prova més fefaent, però, com veurem, no l’única. Felip VI va començar negant-se, trencant amb la tradició i el respecte institucional, a rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en ser elegida l’octubre de 2015. No s’hi va voler reunir per les seves idees. Forcadell encara s’havia d’estrenar com a segona autoritat de Catalunya, no estava acusada de res, ni molt menys processada o condemnada. Però al monarca -que té com a gran missió recuperar el prestigi de la monarquia després de l’abdicació de Joan Carles I– no li va donar la gana de dispensar-li la preceptiva trobada protocol·lària.
Després vindria el lamentable discurs del 3-O. Sense cap referència al diàleg, ans al contrari. I amb la immoralitat afegida d’ignorar la violència policial i sobretot els lesionats i ferits de l’1-O. Felip VI no va fer com Isabell II -qui el 2014 va mantenir un silenci estricte i respectuós davant el referèndum a Escòcia-, ell, contràriament, va demanar de sortir a la televisió, diuen alguns que amb l’anhel que allò signifiqués per a ell el mateix que el discurs de la nit del 23-F per al seu progenitor. Quin desastre. Aquell dia Felip VI -posant-se al capdavant del ¡A por ellos!- renunciava a ser el rei de tots per passar a ser el rei d’un bàndol (No és estrany que, davant el daltabaix de la popularitat monàrquica, el CIS faci molt que ha deixat de preguntar sobre aquesta qüestió en les seves enquestes).
Després, encara vindrien les lloances i el suport als jutges encarregats d’engarjolar els líders polítics i civils independentistes. Va ser passat el 9 d’abril a Barcelona, en l’acte d’entrega anual dels despatxos als nous jutges. Una trobada de què van ser exclosos els representants de les institucions catalanes i en la qual, mentre el rei somreia, l’inqualificable Pablo Llarena va ser tractat com un heroi.
Podem considerar sense temor a equivocar-nos que la moció de censura de principis de juny no la va perdre només Rajoy. També la va perdre Felip VI. Un Felip VI al que encara no hem sentit, per exemple, cap discurs de condemna rotunda de la corrupció, una corrupció que en el cas del PP era una forma de vida, part integral del seu funcionament.
Fa uns dies, el rei va firmar el reial decret pel qual es renova el Ducat de Franco en favor de la néta del dictador, Carmen Martínez-Bordiú (filla de Carmen Franco Polo, ‘Carmencita’, morta el 29 de desembre passat), decret que, val a dir, el PP va enllestir en l’últim minut, durant la moció de censura contra Rajoy. El monarca va firmar en el mateix moment en què el govern de Sánchez es disposa a treure el cadàver de Franco del Valle de los Caídos i convertir el santuari feixista en un centre de memòria dedicat a totes les víctimes. Felip VI hagués pogut evitar firmar el decret. Però va triar firmar-lo. Igual que va triar en el seu moment no rebre Forcadell o retirar-li a la seva germana (quan la situació era insostenible) el títol de Duquessa de Palma.
Agressivitat amb Catalunya, mirar cap una altra banda davant la corrupció, concessions a la família de Franco… Tot plegat retrata Felip VI, qui -en contra del que és el seu deure constitucional- milita en un determinada Espanya, en una Espanya que perdura i que, cada cert temps, s’envalenteix. La seva Espanya no és l’Espanya de dretes, sinó la part menys recomanable d’aquesta España de dretes. Per això és que se m’acut preguntar-me qui deu voler que guanyi: ¿Soraya Sáenz de Santamaría o Pablo Casado? ¿La repressora burleta del 155 -en di-sso-lu-ció- o el que -diuen- és el preferit d’Aznar i la seva tropa?
