Si hi ha una paraula que defineixi el sector cultural català és minifundi. Una suma de minifundis: petits i mitjans (sobretot petits) projectes empresarials, la majoria de caràcter personal, gestionats pel seu fundador o fundadora, amb una idea molt clara del nínxol de mercat que volen ocupar, sovint amb molta personalitat, però amb una capacitat financera per dur a terme els seus projectes molt limitada. L’empresa cultural entesa més com a realització d’una dèria personal que no com a projecte econòmic fort i de poder, i encara menys d’internacionalització.
La suma de minifundis té com a conseqüència un panorama creatiu molt ric però un panorama empresarial molt feble, amb tot el que això implica de debilitat en la retenció de talent, precarietat laboral, pèrdua de capitalitats (mirin, sinó, què ha passat amb l’audiovisual i la publicitat) i residualització lingüística (siguis creador o empresari, cal molta lleialtat per no passar-se a la llengua forta i accedir a mercats més amplis per guanyar més diners). El minifundi tampoc no ajuda a l’ampliació de públics, que és un altre dels gran reptes de la cultura catalana. El minifundi crea públics persona a persona, artesanalment, però els mecanismes industrials de creació de consum queden fora del seu abast: el mercat va a unes velocitats que l’ecosistema cultural català ni tan sols ensuma.
Aquest, però, no és un article contra el minifundisme cultural català, perquè sort n’hem tingut i en tenim. I a més, sense sotabosc no hi haurà mai bosc. És un article d’alerta contra la manca de vocacions latifundistes, un problema històric i estructural de la cultura catalana que, tenint en compte quines són les normes del joc del segle XXI, en posa en perill la subsistència. Al costat de les empreses petites calen empreses grans i sense por de créixer, amb vocació i capacitat de de lideratge a Catalunya i en català, i alhora disposades a sortir al món a conquerir nous mercats. Calen, en el sentit més imperatiu del verb caldre.
En aquest sentit, és una notícia extraordinària la fusió de les cooperatives Abacus i SOM. No només per la suma estricta dels dos projectes (97 milions d’euros de facturació l’any anterior a la pandèmia, 700 treballadors, 48 botigues, diverses marques editorials d’èxit, gairebé un milió de socis de consum, més de 40.000 subscriptors de revistes…), sinó sobretot per les intencions declarades d’inversió, creixement i captació de talent. La llengua catalana ha tingut en la CCMA un portaavions públic (ara molt envellit i necessitat d’una reforma profunda i urgent), i possiblement, amb aquesta fusió, està assistint al naixement del seu portaavions privat. Un portaavions privat que, a més, no està en mans del caprici d’una persona sinó que, amb la fórmula cooperativa, es configura com un projecte col·lectiu que troba el seu sentit empresarial tant en la rendibilitat econòmica com en el servei a la societat de la qual forma part. Felicitats als responsables de la millor notícia cultural dels darrers anys.
