Twitter no és la vida real. De fet, és més aviat un espai de difusió i influència que no pas un espai de reflexió profunda. És important recordar-ho perquè precisament, la reflexió profunda, un diàleg social profund, és que el necessita la societat catalana per avançar. Perquè si hi ha una cosa que ens pot unir inequívocament a tots els ciutadans d’aquest país és el progrés social i la defensa dels drets civils. Sabem que més de dos milions de catalans optem per constituir-nos, legítimament i democràticament, com a República per tal de garantir aquest progrés en totes les seves facetes. Sabem també que hi ha un milió de catalans que estarien disposats a tot, sense límits, per garantir la unitat d’Espanya.
A partir d’aquestes premisses, podem constatar dues coses d’ençà de la formació del nou Govern: la primera és que els partidaris de la República no tenen una estratègia compartida. Si bé l’espai republicà de centreesquerra està convençut que la construcció republicana requereix un procés -probablement llarg- d’ampliació de la base social republicana, l’espai neorepublicà de centredreta està més aviat immers en una refundació legítima del seu espai, però sense la voluntat d’assumir gaires riscos. En aquest sentit, l’espai de centredreta és extremadament tímid a l’hora d’assumir la seva postura liberal i sembla fiar-se a solucions màgiques. Potser perquè el liberalisme no sedueix electoralment, ja que es confon massa sovint i erròniament amb el conservadorisme.
La qüestió principal, però, és que per posar les bases d’aquest diàleg social profund i tan necessari, cal sinceritat i generositat en grans dosis, per part de tothom. I aquests dos ingredients no només són notablement absents en els sectors contraris a la República, sinó que aquest últim està blanquejant una cultura de violència i de repressió que impossibilita un diàleg sincer on pugui predominar el debat sobre tot allò que pot garantir el progrés social. Dins d’aquest sector antirepublicà, hi ha partits que fins i tot maniobren diàriament per fracturar la societat de manera provocativa i demagògica, i no podem caure en aquesta trampa. No caure-hi és un bon pas per consolidar el projecte de la República pacífica i pacificadora que volem.
Sent conscients del poder brut d’un Estat bel·ligerant com l’espanyol, hem de saber crear un front comú en defensa dels drets civils, que estan sent indiscriminadament atacats per terra, mar i aire. Ningú és immune a la repressió, i és per això que l’única manera d’afrontar-la és concentrant els nostres esforços des dels diferents espais que, genuïnament, volen contribuir a una societat que respecti totes les sensibilitats no violentes. No crec que ningú aspiri a viure en una societat on et poden posar a la presó o agredir simplement per exercir la teva llibertat d’expressió o per defensar el dret de tothom a votar. I si algú tingués una tal aspiració, li recomanaria que aprofités l’estiu per fer una introspecció. I a tots ens convindria desconnectar-nos una mica de les xarxes i reconnectar-nos al món real, on no tot és blanc o negre, ni té més raó qui més crida. Fins al setembre.
