Les eleccions d’aquest diumenge, tot i que les enquestes no pronosticaven grans canvis, han provocat un autèntic moviment sísmic, amb diferents efectes i intensitats als Països Catalans i a Espanya. La desfeta de l’independentisme al Principat i de l’esquerra al conjunt de l’Estat han posat en crisi totes les premisses en què se sostenia la pau autonòmica pactada entre PSOE i ERC. Les eleccions espanyoles, convocades a correcuita, no faran més que aguditzar l’onada expansiva del terratrèmol.
On som? PP i Vox han arrasat al País Valencià i a les Illes, sobretot per l’enfonsament de Podem i les seues confluències. L’agudització del conflicte nacional comença, doncs, com l’ocupació del país per les tropes borbòniques: pel Sud. Que és exactament el mateix conflicte nacional no admet dubtes, encara que a vegades els espanyolistes ho tenen més clar que nosaltres.
Ho havíem dit i escrit moltes vegades, però Joan Granados ho va resumir millor que ningú: “Si estem en guerra, no podem ficcionar la pau”. Això és el que estava passant fins ara, que el govern autonòmic estava intentant ficcionar la pau per pur interès electoralista. Bàsicament per intentar imitar els nacionalistes bascos, que des que varen desfer-se del lehendakari Ibarretxe i d’ETA van sumant victòries electorals autonòmiques. Avui, per cert, els genis de l’estratègia es pregunten com és que aquí no ha funcionat.
Així doncs, l’ofensiva espanyolista ha entrat en una nova fase, que com sempre al Principat té dinàmiques pròpies. Ja va passar l’any 2008, que davant l’ofensiva del PP una part de l’electorat catalanista va tancar files amb el PSOE. Fins al punt que Zapatero va perdre a Espanya i va guanyar amb prou avantatge a Catalunya per a mantenir el poder. Vots a canvi de res també, com els d’ERC. Les pujades d’ahir del PP a Espanya i del PSC a Catalunya van lligades.
La situació és, clarament, que Espanya no pretén ni ha pretès mai cap pau. Ni tan sols ha declarat mai cap treva. Només el maquillatge dels indults, que no són més que una llibertat vigilada. Mentrestant, la classe política autonòmica (tota!) ha renunciat a defensar-nos. Les eleccions del 2021 i els nefastos pactes posteriors varen parir un govern per administrar aquesta pau autonòmica, que només una massiva mobilització al carrer va fer saltar pels aires. Ara tenim un governet impotent i incompetent, completament incapaç de defensar el país.
Enmig d’aquest conflicte, els que eren els nostres líders, que no saben ni volen lluitar contra l’Estat per defensar-nos i alliberar-nos, han optat per fer-se la guerra entre ells. I davant la gravetat de la situació hem hagut de prioritzar desempallegar-nos-en, per una qüestió de supervivència. Com faria qualsevol nació agredida o sotmesa amb un govern que no la defensa. Aquest cap de setmana l’independentisme ha passat comptes i el missatge s’ha sentit alt i clar.
Si estem en guerra, no podem ficcionar la pau. I sobretot, no podem deixar de lluitar per defensar-nos i alliberar-nos. Hem de tenir molt clara la diferència entre passar comptes amb els incompetents que no ens lideren i desmobilitzar la gent. La nostra força és la mobilització de tot tipus, també electoral. Si cal contra els nostres, sense contemplacions. La desmobilització o l’abstenció són sinònim de derrota. Aquest no pot ser el nostre marc.
Per entendre’ns, que els nostres líders siguin completament incapaços de portar aquest país a la victòria no pot portar-nos a acceptar resignadament la derrota. Deixar-los perdre la batalla per tal que quedin en evidència no és el camí. Quan els comandaments no serveixen es canvien. Ràpid i sense miraments. Però ningú no se’n pot anar a casa quan el conflicte no només no s’ha acabat sinó que s’està aguditzant.
No ens queda més opció que guanyar. La pau només fora possible amb la rendició. I per aquí no estam disposats a passar-hi, com s’ha vist. Abans ens hem rebel·lat contra els nostres. Toca construir l’alternativa: un lideratge que no defugi la confrontació, que tengui clar amb qui lluita i per a què lluita. Viurem lliures o morirem com a poble.
12 
52 
