Aquests que inventen les coses se les empesquen totes. El xitxarel·lo Mark Zuckerberg, artífex del Facebook, va crear l’empresa als 20 anys -quan als EUA encara no podia ni demanar una copa de vi-, i ara que en té 24 ja és un dels “homes” més rics del món. Clap clap clap. Ja venia de lluny, la cosa, d’adolescent feia programes pels seus professors i quan va acabar l’escola ja se’l sortejaven Microsoft i AOL. Però ell va voler anar a Harvard, mira, i a la seva habitació universitària va crear el Facemash, una versió molt bàsica del Facebook pensada per als estudiants del campus. En quinze dies s’hi van adherir les dues terceres parts de l’alumnat. Després va exportar el projecte a Columbia, Stanford i Yale, i així el va anar escampant fins que va arribar a tenir centenars de milers d’usuaris. Fa quatre anys la seva iniciativa va deixar de ser una exclusiva de les universitats i va obrir-se al món amb el Facebook, que ha esdevingut el quart portal més visitat d’Internet i que ja compta amb 120 milions de persones registrades. Aquests èxits no surten mai de la vila de l’Autònoma. Allà es tanquen i criden. Com a molt n’ha sortit el patatabrava.com, que ja només pel nom no convida. Els EUA tindran el que vulguis però és innegable que ajuden les bones idees. La bona idea de Zuckerberg són sobretot les fotografies, que puguis veure les fotos de la gent a qui tens agregada com a amiga. Jo m’hi he resistit durant un bon temps -sóc de relacionar-me poc i menys per Internet- però al final hi he caigut. I la veritat és que fa il·lusió trobar-hi antics companys d’escola o gent que estimes i viu lluny, poder veure’ls les cares, saludar-los i saber com els va això de la vida. La tecnologia triomfa quan sap donar resposta a les debilitats humanes. Aquí només calia tenir en compte dues coses: que les persones som uns éssers nostàlgics i que tots tenim una portera xafardera a dins. Té altres utilitats, d’acord, però si funciona és perquè engega dos dels motors més potents de l’ànima: la memòria i la curiositat. I en un grau més o menys elevat segons el cas, afegiria que és un canal on descarregar-hi narcisisme.
Mai no he entès per què la gent tan rica no s’ho ven tot i deixa de preocupar-se, que és el que faria jo. Suposo que aquesta mentalitat és precisament la que una no ha de tenir per poder-se fer rica. Què hi farem. Està clar que si Zuckerberg segueix treballant per millorar la seva empresa no és per diners -que ja els té tots- sinó per ambició. La mateixa que l’ha dut fins on és ara. Aquestes persones no en tenen mai prou, i és així que d’alguna manera treballen gratis. Millor per nosaltres. A més, el mèrit d’aquest xavalet va molt més enllà de la seva ocurrència primera, que no deixa de ser una cosa que molta gent amb una mica de sensibilitat i d’imaginació hagués pogut inventar. Ell ha estat millor que tots els que li han volgut copiar la idea. Punt. Truco a un amic que sap molt d’aquestes coses i em diu que el Facebook té moltes més possibilitats que no pas altres xarxes similars, com ara el Tagged o el MySpace. Diu que no te l’acabes, que tot s’ho tenen pensat i que darrere de cada cosa s’hi amaga la insígnia de la intel·ligència. Es veu que hi ha informàtics que són independents de l’empresa però que es dediquen a construir-ne diferents aplicacions per ampliar-ne el ventall d’utilitats. Llavors pengen aquestes aplicacions i fan que corrin per la xarxa Facebook. Guanyen diners amb la publicitat que apareix quan les utilitzes, i suposo que l’empresa se’n deu cobrar una part. Tot i així, la publicitat sempre és molt discreta, no n’abusen, és a la dreta i no irromp mai de manera sobtada envaint-te la pantalla, cosa que és d’agrair. Com deia al principi, però, se les empesquen totes. El meu amic, en el seu Facebook, està ficat en un joc de rol, i diu que quan se li acaben els punts té l’opció de recuperar-los clicant a sobre del banner de publicitat. La competitivitat espavila l’enginy. En fi, jo de moment passo d’aplicacions estranyes i em conformo amb poder veure les fotos dels amics que em són llunyans en el temps i en l’espai. I bé, també m’agrada poder pensar que sóc amiga de Xavier Sala i Martín sense que sigui del tot mentida.
