Qui això escriu, fa uns anys va matricular-se en algunes assignatures del grau de Dret, de manera que va adquirir certes nocions jurídiques útils. I precisament Teoria del Dret i Dret Constitucional van ser matèries prou rellevants per entendre com funciona una construcció administrativa tan complexa com un Estat, o com es diferencia una democràcia d’un sistema autoritari. De les lliçons i els manuals em van quedar algunes idees, com ara que un estat de dret no podia legislar ad hoc, és a dir, per a una situació singular o per perseguir una persona o institució concreta pel fet que et caigui malament. Això atemptava contra la necessària neutralitat de l’estat i acabava deslegitimant el conjunt de les seves institucions, especialment els poders executiu, legislatiu, i sobretot el judicial, que podia quedar molt qüestionat. Un altre principi fonamental, que per cert queda recollit a la mateixa Constitució espanyola (art. 9.3) és el de la “irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives dels drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”, en altres paraules, que això que s’ha empescat el PSOE per mirar de materialitzar la seva obsessió contra el president Puigdemont és il·legal, inconstitucional, il·legítim, una mena de rave al·lucinògena jurídica que només personalitats autoritàries i patològiques podrien parir. O, si ho prefereixen, la proposta del PSOE de modificar-ho tot per perseguir als exiliats és com tirar calç viva damunt dels principis constitucionals que protegeixen drets fonamentals.
Aquesta reforma del Codi Penal, amb la derogació (a mitges / ja veurem) de la sedició, la seva substitució per una mena de “comodí-per-engarjolar-gent-de-mirada-intimidant” anomenat “desordres públics agreujats” sembla engegada per factors no explicats de manera convincent. Pot ser un rentat de cara davant la presidència espanyola de la UE a partir de juliol vinent? Pot ser fruit de les pressions exteriors? La Moncloa s’ha decidit a contractar assessors polítics estrangers per mirar de recuperar-se del descrèdit internacional? S’han engegat protocols secrets amb ERC? Es volen anticipar a nous fracassos judicials europeus? Fan tot el possible per fer creure a l’opinió pública que funcionarà aquesta maniobra? Tant de pànic els fa la ultradreta, a banda de Vox? Per satisfer els gremlins que s’han ensenyorit del GGPJ? Difícil saber-ho (fins i tot, amb una llei de secrets oficials franquista, pot resultar impossible per als historiadors del futur). En qualsevol cas, les declaracions agressives de Nadia Calviño reconeixent (o anunciant, o amenaçant, o dissimulant) la intenció oberta d’aconseguir l’extradició del president Puigdemont no ajuda precisament a aquesta voluntat que recorda una mica les antigues pel·lícules de pirates, en què els espanyols inquisidors miren de portar el rebel heroic i atractiu carregat de cadenes davant el governador de la colònia. Ara bé, que jo sàpiga, la justícia belga deu fer servir manuals de teoria del dret i de dret constitucional similars als que vaig consultar en la meva etapa d’estudiant, i es veu que això de la prohibició de legislar ad hoc i la irretroactivitat de les lleis ho tenen clar. De la mateixa manera, ben segur que encara recorden com l’Espanya constitucional va negar l’extradició 47 vegades a Leon Degrelle, un criminal de guerra nazi que Franco va protegir, i que va morir de vell a Torremolinos el 1994. Per cert, que es veu que l’Espanya constitucional tan guai va impedir extraditar tots els criminals de guerra nazi que es van refugiar a Espanya, i que encara deu quedar-ne algun mig amagat a la Costa del Sol.
L’obsessió espanyola per Puigdemont mereix la intervenció d’algun psicoanalista. El president exiliat a Waterloo és una persona normal, que, a diferència del Borbó emèrit, no ha mort ningú ni es dedicava a portar carretades de diners de procedència dubtosa a la seva amant alemanya. Tampoc venia de l’aristocràcia arnada, ni de les elits tancades, sinó que es tractava, ras i curt, d’un periodista que acaba en la política de manera accidental, malgrat que amb l’objectiu d’aconseguir la independència del seu país. Res anòmal, perquè els conflictes d’autodeterminació són els més freqüents en la política internacional. Un home normal que, com els milions d’homes i dones normals del nostre país, ens crèiem que vivíem en democràcia, i que per tant, els conflictes d’aquesta mena, malgrat les inevitables tensions que comporta tot divorci, podien ser resoltes políticament. I és aquí on Puigdemont viu una situació límit (molt per sobre de la situació límit col·lectiva que vam viure les setmanes de 2017), que el porta, més enllà dels seus errors o encerts, defectes o virtuts, límits o potencialitats, a encarnar l’esperit de resistènciencia del país, a un preu probablement més elevat del que la majoria de ciutadans normals com ell estarien disposats a suportar. És per això que és el seu valor simbòlic el que inspira el pitjor i més irracional capteniment de bona part dels espanyols, i especialment d’aquells que controlen els instruments de govern. I tant fa que siguin enzes com intel·ligents (situaria a Calviño i Sánchez entre els segons), sinó que la seva mateixa existència, resistència, representa la humiliació rebuda d’una nació petita i modesta que ja ha desconnectat amb Espanya, i que ha permès que tot el món vegi el llautó de la seva democràcia de fireta. De fet, la brutal reacció (i reaccionarisme) de l’Estat i aquesta irracional obsessió és el que s’ha emportat, com una riuada sobtada, el prestigi que havia costat dècades construir, fins i tot la pròpia imatge que els mateixos espanyols s’havien fet de si mateixos. I precisament que qui encarni això sigui una persona absolutament normal, com normals i raonables són la immensa majoria d’independentistes, és el que més cou i costa d’acceptar.
Carles Puigdemont evidencia la vulnerabilitat d’Espanya, actualment un país pària, que només pot mantenir la pressió contra l’acció de l’exili mitjançant la malversació de cabals públics (comprant voluntats a Europa, pagant caríssimes i inútils) campanyes de rentat de cara, enviant assetjadors als debats públics que es fan arreu del món, pressionant universitats del món per evitar sentir la veu de demòcrates republicans… En altres paraules, que han perdut tan el món de vista que no dubten a trencar qualsevol regla del joc per sortir-se’n amb la seva, i així preservar la unitat medieval i absolutista d’allò que va ser un imperi i que avui es resisteix a reconèixer-se com un país de segona divisió, un règim autoritari, amb una família reial que requeriria contractar Stephen King (o Carles Porta) per fer de guionista per a un serial de Netflix, i una societat mediocre que no és capaç de raonar, de reconèixer l’alteritat o de resoldre problemes greus mitjançant el diàleg i la negociació.
A propòsit de les reformes legals d’aquests dies, dimarts el periodista Quico Sallés ironitzava dient que al final caldria introduir un nou article al Codi Penal (el 617): el delicte de ser Carles Puigdemont. I no li faltava raó, en el sentit que el fill dels pastissers d’Amer és força representatiu d’aquest independentisme tranquil i més pacient del que estaríem disposats a admetre, que ha comès, des de la perspectiva hispànica, l’heretgia de no voler ser espanyol.
15 
14 
