Aquest dissabte es compliran dos anys des que el President Torra, en comparèixer davant les càmeres, ordenava el tancament de les escoles l’endemà, i demanava un confinament general a tot el país davant l’amenaça desconeguda d’un virus estrany. Dos anys no són gran cosa, tanmateix aquest lapse ha semblat una eternitat. La dimensió dels canvis experimentats ens fan contemplar els primers dies de 2020 com un món antic i llunyà. Torra ja no és president i el món prepandèmic és un record estrany. 

És obvi que els dos anys que hem viscut de manera anormal han comportat experiències inèdites, i probablement un impacte en la psicologia individual i col·lectiva ben profund, i malgrat un balanç complex, no gaire positiu. També han implicat algunes lliçons, apreses improvisadament i sense preparació prèvia. I m’arriscaria a dir que no gaire profitoses, i que ben segur oblidarem més aviat que tard.

Han estat dos anys caracteritzats per la mort, la malaltia, els límits de la ciència i del sistema sanitari, els durs confinaments, els bucles de les onades, i sobretot, per la incertesa. Una incertesa sobre el futur, sobre si ens sortiríem d’una misteriosa malaltia mortal, sobre quin món quedaria quan escampés, sobre l’evolució econòmica, sobre quina mena de relacions acabaríem teixint amb els altres. També ens han servit per constatar una política erràtica que ha portat als governs a cometre errors i encerts. Ningú no estava preparat per administrar una situació dramàtica com la que ens ha tocat viure. Els nostres responsables polítics, tampoc, i han actuat tan caòticament, i sovint de manera contraproduent, com a La Pesta, aquesta novel·la d’Albert Camus que es va posar tan d’actualitat en el més pregon d’aquest període.

Criticar la classe política seria força fàcil. Han comès errors i han actuat com a oportunistes per assajar la restricció de llibertats civils i limitar els drets col·lectius i individuals. La degradació democràtica ha corregut paral·lela a l’instint autoritari d’alguns i s’ha correlacionat amb l’agreujament d’unes desigualtats que ja arrencaven de la darrera dècada. Els governs han gestionat deficientment la informació, a còpia de dades poc rigoroses, justificant els seus errors, generant expectatives irreals, fomentant el pessimisme o embolcallant-se amb banderes. 

Tanmateix, el capteniment de la gent corrent tampoc ha estat virtuós. Des dels irresponsables que, més que posar en dubte, generaven alarmisme sobre la ciència, fins a aquells aprenents d’inquisidors que buscaven la vaccinació obligatòria; des dels negligents i negacionistes de la pandèmia, fins als policies de balcó; des d’aquells que muntaven raves a qualsevol indret fins als partidaris del mil·lenarisme apocalíptic que vaticinaven l’extinció de l’espècie. Tanmateix, de totes les bajanades que hem acumulat en aquest breu i inacabable lapse temporal, caldria quedar-se amb l’eslògan dels primers mesos on, des d’un optimisme impostat, les autoritats afirmaven que “sortiríem més forts”.

Cal admetre, tanmateix, que el sistema no es va esfondrar. Malgrat que el Departament d’Educació va passar la primera setmana desaparegut, l’escola va mantenir-se viva en base a la inventiva i el sobreesforç dels professionals. El sistema sanitari, ja molt malmès per les retallades, va ser capaç de resistir malgrat la situació límit a la qual va veure’s sotmesa. La logística, els subministres bàsics, els elements que permetien sobreviure van funcionar relativament bé. En tots els casos, això va ser possible gràcies al sobreesforç de centenars de milers de treballadors que van posar-se en risc ells mateixos, i en moltes ocasions van pagar un elevat preu per facilitar la vida als altres. I això, encara avui, des del metge fins a l’empleat de supermercat, des de la mestra al camioner, des del funcionari responsable fins al repartidor de les plataformes, no s’ha agraït prou.

N’hem tret, com deia, algunes lliçons interessants. Com ara, la possibilitat del teletreball, probablement una possibilitat que realment millora la sostenibilitat ecològica que sembla el concepte de moda, i que en molts casos ha permès certa flexibilitat necessària en termes de conciliació i benestar emocional. També és cert que ha propiciat videoconferències per damunt les possibilitats, o sensació d’aïllament per a molta gent. Tanmateix, molts intents de retornar a la situació de presencialitat anterior han propiciat respostes com el fenomen registrat, especialment als Estats Units de The Great Resignation, una resistència a l’absurd de fer quilòmetres per ser a una oficina on hom pot ser escrutat per uns superiors a qui interessa més el control que la productivitat, el sotmetiment que l’eficàcia. 

De fet, aquesta setmana, el president Biden ha ordenat el retorn a la presencialitat, en el context de l’escalada imparable del preu de la benzina, i ha generat una sobtada caiguda en la ja seva deteriorada popularitat, en una tendència creixent de treballadors que ja no aguanten un règim laboral estricte, extensiu, i amb un punt d’irracional. També hem vist com el teletreball ha anat possibilitant una certa fugida de les grans ciutats i un interessant reassentament vers zones rurals, a la recerca de major qualitat de vida, i la possibilitat de reequilibri territorial.

Aquest temps també ha servit per veure com les polítiques keynesianes han funcionat en circumstàncies, objectivament extremes. D’una banda, s’ha dedicat bona part de la inversió pública en la recerca de vaccins i fàrmacs per fer front a l’emergència (amb resultats notables), així com l’Estat ha dotat d’instruments de protecció social potents –els Ertos–, la injecció de diners en l’economia, la proliferació de diners europeus creant ocupació pública –per exemple, les “places covid” a les escoles– o les subvencions diverses per evitar que molta gent caigués en la pobresa. I, certament, malgrat que aquest darrer objectiu no s’ha assolit del tot, la realitat és que aquestes polítiques socialdemòcrates clàssiques han funcionat relativament bé, deixant ben clar que hi havia clares alternatives a la catastròfica política econòmica d’austeritat a qualsevol preu derivada de la crisi de 2008, que va fer caure desenes de milions de persones en la més absoluta pobresa i precarietat. Malgrat això, aquests dos anys ens han posat de relleu que el sistema social i econòmic segueix amb la seva dèria d’actuar com el Titanic, posant bots salvavides a primera classe i permetent que els passatgers de tercera s’enfonsessin en les aigües gèlides de l’Atlàntic Nord.

Dos anys després, en termes globals, i contràriament amb l’eslògan, no “hem sortit més forts”. Ans el contrari. En base a l’acumulació d’errors i inconsistències, pròpies i alienes, hem sortit més neuròtics, més dividits, més espantats, més frustrats, més desequilibrats, més ressentits, més vulnerables. El balanç no pot sinó ser negatiu. I quan ja s’albirava la llum del túnel, la guerra d’Ucraïna sembla sembrar l’horitzó de negres núvols de tempesta.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: airausu a març 12, 2022 | 23:31
    airausu març 12, 2022 | 23:31
    He trobat a faltar la crítica a la regressió de drets i com els polítics han emprat la pandèmia per colar-nos coses que no tenen res a veure amb la pandèmia...
  2. Icona del comentari de: Narcís a març 13, 2022 | 09:43
    Narcís març 13, 2022 | 09:43
    Ras i curt : no estic gens d' acord en " siguem més neuròtics, més dividits, més espantats, més frustrats, més desequilibrats, més ressentits, més vulnerables " .. si de cas qui està físicament forca bé ensems amb no tenir ningú o responsabilitats així com viure de les ' public relacions ' o fantasies ! PD : altra cosa és ara amb aquest criminal de guerra, covard i no ningú amenaçant amb el botó nuclear .. que sí preocupa pel xantatge miserable que fum !

Nou comentari

Comparteix