Per si l’opinió pública no se n’ha assabentat prou, i també per a desmentir el pessimisme crònic de diversos articulistes o piuladors contaminats d’una desconfiança quasi patològica, el govern està treballant des de fa mesos en la bateria de lleis, accions, mitjans i pressupostos que fan falta perquè en el moment M tot vagi el millor possible. Sota la batuta de professionals experts i amb la mobilització de càrrecs i personal compromès amb la causa, s’ha quasi culminat ja la feina de preveure tot el necessari per a l’instant després de la desconnexió. Repartiment de béns, gestió d’infraestructures, transposicions legals, sistema fiscal, política de personal, garantia d’orde públic, garanties de seguretat jurídica, estratègia internacional, fins i tot previsió de casos de bloqueig de ports o aeroports, etcètera. Tot està a punt, o quasi a punt. No hi ha cap raó per a la desconfiança, si no hi ha una desconfiança de partida i d’arribada que obeeix més aviat a motius particulars. Ho torno a dir: la feina s’està fent dins dels terminis previstos. El que ha succeït aquesta setmana al Parlament no és tampoc cap improvisació.
Previsiblement la resposta de l’Estat serà institucional, jurídica i política: multes o inhabilitacions, però també negatives a crear grups propis per a partits catalans al Congrés dels Diputats. Previsiblement, però, el que haurà quedat serà un precedent importantíssim i un avís per a navegants que ens dirigim cap a un pronunciament solemne de desconnexió. Qui no ho hagi vist és que encara creu que hem arribat fins aquí per a no-res, que realment es pot fer marxa enrere quan ja has fet les maletes i has dit mil vegades que vols marxar. No hi ha guió alternatiu, no hi ha relat creïble que en aquest moment pugui substituir el full de ruta marcat i les accions governamentals i parlamentàries que l’acompanyen. Ni que volguéssim, ni que volgués el president, aquest vaixell ja porta una inèrcia que no pot ser alterada sense un naufragi garantit (i no només un naufragi electoral). La cosa va de debò, sí. Fa dues matinades vaig tenir una llarguíssima conversa amb en Germà Bel on vam repassar absolutament tots els punts coixos per on pot fallar el guió previst. I hi ha punts més forts i més fràgils, en efecte, però n’hi ha un d’especialment preocupant i que no depèn dels adversaris: és aquesta desconfiança crònica, que no només prové de la CUP, en tot allò que surti del govern actual o del parlament actual. Som a un any aproximadament de la desconnexió completa i ens dediquem a debatre inicials i acrònims i fulls de ruta amb una impetuositat massa feridora. No hi ha tants traïdors, no hi ha tants covards, no hi ha tants mentiders. N’hi ha, sí, però no són els que porten el timó de la cosa. Hi anem.
Hi anem de la forma correcta, administrant bé els silencis i sobretot la feina. No es dediquin a torpedinar tant, ni en tenir tanta raó, perquè l’important aquí és guanyar la partida. No és un concurs d’acadèmics o d’articulistes per qui té la teoria més bona, sinó una carrera de feina dura i d’embrutar-se i de caure en contradiccions i de sumar esforços per a aconseguir l’objectiu final, que és la independència. No volem viure en la teoria, i és per això que ens hem implicat en govern o en parlament. Per això hi som, amb errors i encerts, però en tot cas volent fer les coses i no només parlar-ne. Estem farts de parlar-ne, volem fer, volem equivocar-nos, volem encertar, volem en tot cas avançar sense pausa. Som a molt pocs mesos d’aconseguir-ho. Qui vulgui tenir la raó, ja la hi reconeixerem i de fet ja la hi donem d’entrada. Endavant, tota seva: tenen raó. Tenen la raó i la torre d’ivori les millors teories, i segurament les frases més brillants. Però deixin fer la feina. Deixin, vull dir, acabar la feina.
