Un dels mites que van caure a l’octubre de 2017 va ser el de la independència com una desconnexió. Recordem-ho: en el procés de portar Convergència cap a l’independentisme, Artur Mas va crear un relat assumible per a una base electoral de classes mitjanes amb ganes d’abraçar l’estelada però temoroses de qualsevol cosa que signifiqués conflicte i inestabilitat. En comptes d’independència, en aquella fase Mas parlava d’estat propi, i prometia que les coses “es farien bé”. En coherència amb aquesta idea, l’aleshores President va crear un Consell Assessor per a la Transició Nacional que va dibuixar la independència com una desconnexió indolora d’Espanya. Un “de la llei a la llei” com el que va permetre la Transició i el pas de la dictadura a la democràcia. Tot havia de ser tranquil, tot havia de ser pactat. Tranquils, ho farem bé, som Convergència. Desconnexió.
L’estratègia va ser molt útil per fer transitar la gran majoria dels votants de CiU cap a plantejaments progressivament més rupturistes, però va acabar xocant amb la realitat quan l’estat espanyol va decidir que fins aquí havia arribat la broma. Per sort per a l’independentisme, quan l’estat va treure la porra, aquelles classes mitjanes porugues ja havien fet el canvi. Ara ja tothom sap que la independència no serà una desconnexió indolora, però això no fa baixar ningú del vaixell.
Catalunya no ha aconseguit desconnectar-se d’Espanya, però una part important de l’independentisme –molt especialment el que prové d’aquella Convergència de l’estat propi i l’ho farem bé– sí que ha desconnectat completament de la Catalunya que no vol o no veu clara la independència. A diferència de les fases inicials del procés, el llenguatge, els missatges i la praxi política ja només van adreçats als hiperconvençuts. Convergència va començar el procés administrant una amplíssima frontera electoral amb els no convençuts, i per tant estava obligada a fer política per convèncer i sumar gent al Sí, però vuit anys després, la força política on hi ha el gruix dels exconvergents és un artefacte tan pur que ja només fa frontera amb els que pensen igual, i només pot aspirar a créixer prenent-li vots als altres partits independentistes. Qui més va contribuir a ampliar el moviment és avui una eina inútil en aquest sentit.
L’independentisme malhumorat no hi deu veure inconvenient, en això, però els riscos per al conjunt del moviment són molt alts. Deixar de parlar per a tot el país és el primer pas per deixar de pensar en tot el país. És transitar del patriotisme cap al sectarisme. Per la complexitat de la seva realitat social, si Catalunya vol ser un país viable no es pot permetre entrar en una dinàmica de meitats enfrontades. L’independentisme, tot l’independentisme, ha de recuperar la capacitat d’interlocutar amb els no convençuts, d’escoltar, de convèncer i de sumar majories àmplies. I no només això, també ha de ser capaç de teixir consensos que blindin determinades coses (penso en la llengua, en l’escola, en la Corpo) davant l’eventualitat futura de governs no independentistes. En definitiva, ha de actuar amb tot Catalunya al cap i amb sentit de país, de país sencer. És urgent un canvi de xip de tots, i si n’hi ha que no hi estan disposats, caldrà premiar a les urnes els que sí que ho volen fer així.
