Si tens un problema de salut (no cal que sigui de vida o mort) i ets català o catalana i no tens una assegurança mèdica privada, prepara’t: aviat descobriràs la realitat del millor sistema sanitari del món, com es deia, sense cap mena de vergonya, temps enrere. Fa un any que ho sé per experiència pròpia: el nostre sistema sanitari públic és senzillament un desastre, i això no va per als seus professionals.
Si estudies a un centre públic català i no tens diners per a l’ensenyament concertat, o com a mínim per completar la teva educació a centres privats, prepara’t també, perquè amb els anys descobriràs la crua realitat de la igualtat d’oportunitats i de la qualitat de l’ensenyament. Tampoc no va, evidentment, per als mestres.
I en tercer lloc, si ets català i per alguna estranya i diabòlica raó tens inquietuds culturals, fes-te danès, directament, o alemany, o fins i tot francès, i acabaràs abans. Pel camí hauràs de renunciar al català, segurament, però no pateixis, és una coseta que en el fons a la majoria de la societat catalana li importa ben poc.
Tres grans forats negres, tres, a la Catalunya postautonòmica i colonial del 2023: sanitat, educació i cultura.
Les vagues de la sanitat i l’educació són un crit d’alerta que ha molestat una mica, però que ha passat sense pena ni glòria. Els de la cultura, millor que no facin vaga, perquè per desgràcia no els trobarà a faltar ningú. Però tots tres sectors tenen motius de sobres per fer una vaga seriosa, a la francesa, duríssima, contundent, i no protestes inofensives que només acaben fent pessigolles als peus de la conselleria de torn i d’un país que critica i es queixa molt però no és capaç d’agafar les regnes del seu destí i assumir-ne el preu.
He dit tres forats negres? Doncs no, ho matiso: en tenim alguns més, perquè no arribem ni de lluny al nivell d’aquells länder federals alemanys amb els quals en els daurats temps del pujolisme ens agradava comparar-nos, com si fóssim iguals… Baden-Württemberg o Baviera, així, alegrement, desacomplexadament, amb aquella alegria tan espanyola de Zapatero, que deia, sense morir-se de riure, que l’economia espanyola anava pel camí de superar la italiana i ser la tercera d’Europa. A xulos sí que no ens guanya ningú, ni a castellans ni a catalans.
A veure: quins són els deu, deu, pilars d’un país que funciona amb els estàndards de qualitat europeus, que no compleixen ni Castella ni Catalunya?
Educació, sanitat, habitatge, pensions i serveis socials, cultura, exèrcit, justícia/policia, relacions exteriors, bona administració pública i economia. No tots depenen del pressupost públic en igual mesura, però tots si que depenen de les polítiques públiques, de la capacitat de fer polítiques de país i no documents comptables que porten per nom «pressupostos públics» i ens venen hipòcritament com si fossin la solució màgica a tots els nostres mals. La solució rau en les polítiques públiques (compartides amb la societat i el sector privat, eh?) i no en els diners públics, la majoria, gastats o compromesos abans de començar l’any, a més de sempre insuficients o desenfocats a causa de pactes estrambòtics.
Aquestes són les deu, deu, grans coses que cal fer bé, o el millor possible, encara que pertanyis a un Estat colonial, ineficaç i extractiu que et xucla la sang i et fa la vida impossible.
En paral·lel, si la majoria vol (és a dir, el 50% més un vot) i si trobem la manera, que la trobarem, ja farem la independència algun dia. O no, perquè pot ser perfectament que un referèndum es guanyi o es perdi. Ara per ara, la intuició em diu que millor no convocar-lo, perquè està perdudíssim. I això ho sap tothom, però no es diu gaire, no fos cas que ens deprimíssim encara més.
Quatre dels grans temes cabdals els té agafats en exclusiva l’Estat colonial castellà: exèrcit, justícia/policia, pensions i relacions exteriors.
Sobre la resta, tenim un cert marge de maniobra, encara que en el fons tot depengui dels diners que vulgui enviar Madrid i de les condicions que hi pugui imposar. Tanmateix, amb imaginació, constància, ganes i bona gestió, hi hauria força marge per fer coses brillants i infinitament diferents de les que es fan a Castella i els seus territoris satèl·lit, que van directes, ells sí, cap a la decadència.
Tot i així, dels deu pilars n’hi ha tres, tres, sobre els quals tenim un marge d’autonomia amplíssim: educació, cultura i sanitat. Les tres, a Catalunya, són un fracàs indiscutible. Un fracàs que a la Generalitat i a la classe política catalana li importa un rave, perquè tenen picabaralles partidistes més urgents amb les quals passar l’estona. I així ens va.
I ja podem fer vagues simbòliques, que és perdre el temps: fora que siguin de cinc anys seguits, i duríssimes com les vagues a França, on no es deixen prendre el pèl fàcilment, no ens faran ni cas. Entre altres raons, perquè els nostres polítics, ells i elles, viuen en un altre país i en una altra realitat.
7 
4 
