Un gran finale, arrodonit, coherent, amb una posada en escena impecable, amb la victòria (real i moral) a les mans i desfent mites i fantasmes tot mostrant allò que tant anomenem avui “humilitat”. En David ens ensenya que darrera de la mà de ferro hi havia en efecte (o què es pensaven?) carn i sang de debò, i que precisament és la passió i l’amor pel que feia el que enduria, quan convenia, la seva eficaç armadura.
Ens vam conèixer en l’activisme, al voltant d’una petita associació anomenada Cultura CAT, des d’on despertàvem la consciència de la Disney sobre la llengua catalana al cinema, recollíem monedes de pesseta amb l’efígie de Franco, o bé editàvem adhesius per a enganxar damunt la E de la matrícula. Ja aleshores en David tenia clar (i així se li notava en cada gest) que de l’activisme havia de passar a l’activitat. Política. I des d’aquests començaments fins a aquesta setmana, el que ha passat és que dins de CDC s’ha produït un importantíssim recanvi generacional i ideològic, que s’ha afermat el nacionalisme com a moviment perfectament vigent i hegemònic sense Pujol i fins i tot sense el poder. Una operació rodona, en la qual el senyor Madí ha jugat un paper fonamental. Mitjançant els següents ingredients:
Número u: la seva presència (i té una presència que es fa notar) era de per si una invitació a abandonar la por, a agafar les regnes, a assumir una responsabilitat generacional. Número dos: l’esperit de lluita, de batalla, fins i tot de guerra, que per molt que resulti políticament incorrecte és un vessant de la política que només poden ignorar els ingenus. Número tres: la companyonia, la generositat, la capacitat de contactar amb tothom. I número quatre: una irreductible fidelitat a la seva ideologia, liberal fins al moll de l’os i sobiranista fins a l’espinada.
Sumem-hi que, durant aquests anys de carrera política, ha hagut d’empassar mals tràngols, assumir càstigs per errors, assumir càstigs per encerts, esdevenir una figura antipàtica per a diversa gent i callar molt. Treballar incansablement, dir el que pensava, fins i tot escriure un llibre (i cal dir que l’home sap escriure!), però sempre sotmès a allò que pogués afavorir la causa on milita. Un estratega impagable i una persona tan elegant en l’aspecte com en la manera de viure. Ser humil és quelcom que tothom acaba assumint com a virtut, però ser elegant només està a l’abast d’uns pocs. Bravo. Bravissimo.
