S’ha acabat una legislatura trepidant. Rebregada. Cabrona. El procés ha afegit més voltatge a la trituradora que és la política. El Parlament n’ha estat l’exemple. Només cal veure els diputats que van començar fa tres anys i mig i els que acaben i on acaben. Només cal veure on som i com hi hem arribat.
Aquesta legislatura acomiada del parlamentarisme un tipus extraordinari. És en Jaume Bosch, diputat d’ICV-EUiA. Un incombustible picapedrer del Parlament. Plegar abans d’una legislatura com la que vindrà després del 27-S és una putada immensa per tot plegat. Ara calen més que mai tipus amb galons, que no s’arronsin davant els lobbis i amb prou pòsit per parar els peus les envestides i els filibusterismes dels que volen que el Parlament continuï essent autonòmic.
També pleguen tres mosqueters dels que han cregut que el parlamentarisme és política de debò. Tres que mostren que la democràcia és suar i tenir els pebrots a lloc quan cal: David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet. Tres persones intel·ligents que han deixat marcat un estil convincent, convençut i encomiable.
Marxa Gemma Calvet. Una diputada renaixentista que n’ha fet de grosses a la comissió d’Interior i a la de Justícia. El seu partner a CDC, Lluís Guinó, segurament se senti sol la propera legislatura. Calvet és free-lance en formes, fons i estil i això en els temps que corren paga peatges.
Es retira amb tots els honors Celestino Corbacho. Fa poc vam dinar junts un entrepà de pernil. Els hi ben asseguro que un cop endrapat l’entrepà és com si m’hagués cruspit tots els manuals de Ciència Política. Em guardo el que em va explicar en un racó precís de la motxilla. Corbacho assegura que l’experiència avui dia ja no és vista com un actiu. Té raó. Ja no és vista com un actiu. Els temps que arriben són així.
