Segurament perquè l’edat de la majoria dels seus dirigents els allunya del període de la transició política a l’estat espanyol, per a passar del franquisme al que tenim ara, Cs defensa unes posicions que no tenen res a veure amb allò que alguns anomenen “l’esperit de la transició”. Un dels aspectes clau d’aquell període partia de la constatació i la consciència que el franquisme havia maltractat, perseguit i prohibit la llengua, la cultura i la identitat política de les nacions catalana, basca i, més a distància, gallega. Per això, sabien que un marc constitucional que ignorés aquesta realitat plural i viva i que no la incorporés a la futura legalitat podria tenir problemes d’acceptació. Òbviament, la constitució espanyola no va admetre el dret a l’autodeterminació, dret que només va rebre el vot favorable d’Heribert Barrera, Josep Pau, Patxi Letamendia i un diputat de la UCD que es va equivocar en votar. És cert que establia la integritat territorial de l’estat i parlava només d’una sola nació, l’espanyola, però es permetia la novetat -insòlita en la tradició constitucionalista espanyola- no sols de preveure l’oficialitat d’altres llengües a més del castellà, sinó que es referia a l’existència de nacionalitats, a les quals diferenciava de les simples regions administratives. Evidentment, ara ens trobem ja en un altre estadi de la nostra història nacional, però sempre he cregut que, al llarg de tots aquests anys anteriors als d’ara, ha estat un error per part nostra menystenir les enormes potencialitats polítiques que tenia un ús intel·ligent de la consideració constitucional de nacionalitat, sobretot en la nostra acció internacional, on no s’estableix cap distinció real entre les nocions de nació i la de nacionalitat.
Dit en termes del segle XVI, davant el canvi profund que es produí a tot Europa, no sols a nivell religiós, amb la Reforma, Cs encapçala la Contrareforma. Mena una batalla diària, als parlaments, als mitjans de comunicació, als mítings, al carrer, contra aquell modestíssim però significatiu espai de reconeixement de la diversitat que introduïa la constitució. L’ofensiva que duu a terme contra la llengua catalana, arreu dels Països Catalans, es fa no sols des del supremacisme lingüístic discriminatori que la mateixa constitució empara, amb el coneixement obligatori de castellà per a tots els ciutadans, sinó, també, des del menyspreu absolut per la llengua catalana, un idioma que els produeix urticària i que utilitzen tan poc com poden, com si tinguessin una llosa a la boca que els impedís d’articular paraules en aquest idioma. L’arrogància amb què s’expressen en castellà al Parlament de Catalunya, sabent que els diputats que vulguin intervenir en català al Congrés de diputats no podran fer-ho, seran amonestats per la presidència i els serà retirat l’ús de la paraula, fa pensar que algun vers dels Segadors devia pensar en ells, avant la lettre: “aquesta gent, tan ufana i tan superba”.
Va en la mateixa direcció aquest intent d’apujar el llindar del percentatge exigit per obtenir representació a les corts espanyoles, que, en cas d’acceptar-se, reduiria la presència a les cambres espanyoles a només tres forces polítiques: PP, PSOE i Cs. D’aquesta manera, serien impensables governs com els que tenim als Països Catalans o a Vitòria i Pamplona, però també a l’Aragó, les Canàries o a Cantàbria i, en altres moments, a Galícia. Per a Cs, doncs, l’única Espanya possible és integrada només per espanyols i representada per partits espanyols, que és l’únic que veuen quan miren el seu voltant. Per això sorprèn aquest anunci de possible aliança electoral amb el partit de Macron, ja que seria molt més coherent que, tenint en compte que Turquia fixa un llindar del 10% per accedir al parlament, amb la intenció d’impedir-hi la presència dels kurds, és amb el partit d’Erdogan amb qui Cs hauria de fer coalició electoral. Clar que, el fet que Turquia encara no sigui a la UE, potser representa alguna dificultat operativa. El projecte polític de Cs, doncs, no és altre que l’eliminació de la diversitat existent a l’interior de l’estat espanyol. Volen eliminar la diversitat i expulsar la diferència de les corts espanyoles. Posats a fer, trobo que seria més pràctic que, directament, ens expulsessin d’Espanya. I, sense que serveixi de precedent, crec que no seríem pocs els que hi estaríem totalment d’acord.
