Un cop es va desbordar el corrent de l’independentisme els enginyers de camins, canals i ports van haver de córrer a construir canalitzacions en una altra direcció. Fins l’any 2017 Artur Mas havia aconseguit, fent servir aquesta mateixa metàfora, dirigir el curs del riu per tal que no es desbordés. El riu es va desbordar l’1 d’octubre del 2017 per a Catalunya i el 27 d’octubre per a Espanya: en el cas de Catalunya, en forma d’assistència massiva a les urnes malgrat el cara a cara obligatori amb les forces de l’ordre espanyoles; i pel que fa a Espanya, fixin-se que tots els processos judicials contra polítics (Sànchez i Cuixart eren un avís) s’inicien no pas després de l’1-O sinó després del dia 27. És a dir: la sentència del Tribunal Suprem, tot i referir-se sempre a la preparació de l’1 d’octubre, és producte d’un monstre que no va treure les urpes fins a la declaració d’independència (“pero la ha declarao o no la ha declarado?”, l’obsessió epistolar de Mariano Rajoy). La qual cosa vol dir que, amb la declaració, Espanya arribava al seu límit. No amb el referèndum, que hauria pogut deixar passar com un 9-N: sinó amb la declaració.
També vol dir que el discurs del rei, el dia 3, no era un càstig sinó un avís: “ni se us acudeixi anar més enllà”. I per últim també significa que, malauradament, el dia 27 Catalunya també va arribar al seu límit: els polítics no estaven preparats (o van creure que no estaven preparats) per a resistir. El temps anirà demostrant que ridiculitzar el 27 d’octubre és un error, perquè amb ell “empezó todo” tant a nivell judicial com de nova fase política després del xoc de trens. Que el riu s’hagi desbordat (l’1 d’octubre per a Catalunya i el 27 per a Espanya) vol dir que les organitzacions polítiques han anat (i van encara) de cul per trobar el nou to: tant els independentistes com els unionistes han de situar el seu missatge o bé en actualitzar les seves idees, o bé en renunciar-hi. Proposar ser un estat federal com a Alemanya “com a mínim és una solució”, es pot dir des d’ERC o des de Podemos, però el problema és que no ho és i que, de fet, ni tan sols ningú no ho ha plantejat formalment.
La vida federalista està condemnada al fracàs, això ja ho sabem, però serveix per guanyar temps mentre l’independentisme prova d’atrapar (i d’entendre) el nou sentiment general. M’ho va dir l’Antón Costas, mediador de mediadors, fa aproximadament un any: és impossible fer res que no sigui deixar passar el temps. Vaig entendre aleshores que no hi havia ningú, a cap de les dues bandes, capaç de canalitzar el que ja s’havia convertit en un mar obert i enfurismat. En el cas d’Espanya, ho té difícil per a canalitzar l’estat de guerra desfermat dins l’àmbit judicial i militar: només una certa voluntat de ser homologables a Europa els frena, en aquest moment. I en el cas de Catalunya, la dificultat rau a donar respostes concretes a un mandat concret que no es va poder complir. Mentrestant, temps. Taula de diàleg. Comèdia. I tragèdia, és clar.
El temps és l’ibuprofè d’Iceta, la Commonwealth Mediterrània, la mofa sobre la “màgia” i la “hiperventilació”, les revenges contra l’imagianari de Pujol, i cal admetre que ara és el torn d’aquestes tesis: un cop els boxejadors s’han hagut d’abraçar per esgotament, és just que algú sigui escoltat si té una altra idea. Com a mínim jo els estic escoltant molt atentament, tot i que de moment només són abstraccions.
La meva tesi, però, és que els antiinflamatoris et deixen flipat unes hores però no et curen el càncer. Com que això és així, com que estem parlant d’un càncer i no d’un cop al genoll, la gran pregunta és si aquest temps de descompte està sent aprofitat 1.- Per l’unionisme per trobar una cura efectiva que no sigui una aspirina; i 2.- Per l’independentisme per a solidificar la seva nova proposta.
Un programa electoral sincer hauria de contemplar, en aquest moment, un arbre d’hipòtesis: hi ha coses que no depenen del teu propi partit, ni de Catalunya, sinó que poden dependre de l’adversari o del moment o del context. Fer una proposta en forma d’arbre d’hipòtesis em semblaria un plantejament honest, flexible i fins i tot convenient sempre amb la condició que qui ho plantegi siguin persones creïbles, sòlides i solvents. El relat ja es va guanyar i la retòrica ja va fer la seva feina (una “declaració” és una cosa importantíssima), però ara és el moment d’abandonar el suport paper: és l’hora dels materialitzadors. Durant aquest temps convé articular un exèrcit de tècnics i de constructors que aconsegueixin dirigir aquest corrent, tan desbordat, cap a un objectiu que ja no serà mai més el d’anar fent marrades.
No provin de canalitzar res si pretenen dur-lo als meandres de sempre. Ja no funcionarà. Per què el protagonisme polític l’han agafat els juristes, els últims mesos? No només pel desconcert dels polítics, que hi és, sinó perquè qualsevol projecte seriós haurà d’aguantar-se ara sobre premisses sòlides: entengui’s, per començar, la doctrina europea que en pocs mesos s’ha d’assentar sobre el concepte de sedició, el funcionament de les extradicions i la protecció de les minories nacionals. Gonzalo Boye superstar, perquè ens parla de coses concretes i resistents. Ah, i d’un concepte que la política ara no ens ofereix: el concepte de victòria.
Al costat d’aquest coneixement jurídic caldrà un coneixement diplomàtic, tecnològic i politicosocial que pugui garantir una materialització (el menys traumàtica possible) de l’única solució possible al conflicte, que encara penso que és la de la independència. Que cal fer-ho més a poc a poc? Anem a l’arbre d’hipòtesis. Que abans cal discutir sobre si es pot articular un estat confederal, o sense rei, o amb els òrgans judicials renovats? Podem parlar-ne, si mentrestant s’aprofita el temps per construir una via pròpia. Que Espanya ha tret el seu poli bo? Traguem el nostre poli bo també, cap problema, sempre que vagi coordinat amb el xèrif i que el xèrif no es quedi mirant-s’ho.
I, sobretot: guanyar les eleccions una rere l’altra, amb tots els defectes del món, amb totes les misèries polítiques que tenim (i que creguin-me, són moltes), amb tota la mediocritat existent (que també hi és perquè massa sovint se’n surt), amb totes les limitacions: si l’independentisme perd una sola elecció s’haurà acabat tant la materialització com el relat. I perdre el relat sí que ja no té retorn. Això no és un avís per als votants: és un avís per als candidats. El riu s’ha desbordat i les ones estan cabrejades, o com a mínim remogudes. Carles Puigdemont ho va salvar un 21 de desembre, contra pronòstic i aprofitant el corrent a favor, però recordin que som a alta mar i que la tripulació pot amotinar-se (o fer vaga) davant de qualsevol sensació de manca de rumb o de professionalitat. No juguin. Això no és un joc. No es pot allargar el temps mort indefinidament i la campana del segon round està a punt de sonar.
