‘Business friendly’

De totes les falsedats, mitges veritats i eufemismes pronunciats a la darrera dècada per la classe dirigent catalanista potser cap d’elles com la de business friendly ha fet, d’una banda, tant mal al conjunt de la societat productiva catalana i, de l’altra, ha definit millor el nivell colossal d’autocomplaença, manca de lideratge i frivolitat que presideix i defineix la Generalitat en aquest, de moment malaguanyat, segle XXI.  

Rememorem, Artur Mas arriba al capdavant de la Generalitat al gener del 2011 i ha de fer front a una situació de terrible crisi econòmica, deute elevadíssim, gestió tripartita delirant i deficient i tot com sempre en el marc –per algun motiu som a Catalunya– d’un doble espoli fiscal, públic i privat, per les sempre molt primmirades a l’hora d’esprémer Catalunya, autoritats de Madrid. Les mateixes, per cert, que successivament els partits catalans de dretes o d’esquerres els riuen les gràcies i els acaben, pel sidral de la governabilitat, votant pressupostos, legislacions, mocions de censura, reformes constitucionals, estatuts i el que faci falta que per algun motiu ells, els de Madrid, són amos i nosaltres serfs i per no tenir, no disposem ja ni de gleva. Com dèiem Artur Mas, tenint l’oportunitat de revertir aquesta situació no fou capaç o no volgué prendre les mesures adients. Tot quedà en un joc de mots, una fugida cap endavant retòrica no pas factual que ha tingut conseqüències nefastes per l’escenari socioeconòmic i el marc mental del nostre país.  

Com molt bé palesen els empresaris, siguin del sector que siguin i de la mida que s’escaigui llurs negocis, el desert del Sàhara és més humit  –perquè deu ser cert que hi ha algun oasi– que el que la nostra Catalunya pugui tenir de business friendly.  Catalunya, mal que ens pesi, és avui el fidel reflex d’una administració ineficient on l’agilitat brilla per la seva absència i que sembla creure que els calers arriben com caiguts del cel per així fer efectiva la requerida recaptació; a la societat, una part minoritària, però amb excessiva influència política, veu l’emprenedor com un ésser despietat, només mogut per l’egoisme del lucre, la qual cosa el converteix, erròniament, en un xuclador i no pas en un contribuïdor de la riquesa nacional. En aquests àmbits tan decisius són ben pocs els que creuen i sempre amb veu baixa, car la censura és severa, que l’emprenedor és el que dinamitza i mou la societat i crea una riquesa que desigualment redistribuïda contribueix a la prosperitat del país i incentiva nous negocis i noves formes de dinamisme i, el que és més important, ha estat i ha de seguir essent un instrument d’ascensió social. En un no-Estat com el nostre, gràcies a Puigdemont i Junqueras i, sense oblidar la CUP,  on la pressió fiscal és escandinava i els serveis, com hem vist ara amb la crisi del Covid són cada cop més sud-americanitzants, és molt complicat prosperar i qui ho fa –legalment i sense endoll administratiu– no deixa de ser l’excepció que confirma la norma.  

Com deia, Mas arribà en un moment molt complicat però aquell moment excepcional li brindà dues grans oportunitats per deixar una empremta a la història universal del nostre país: fer de Catalunya un país nou i independent i fer-lo amb els usos i costums dels països avançats d’Europa i el món. Fracassà en les dues comeses, la primera perquè no creia en la independència i si en forçar les coses per arribar a un pacte amb l’Estat i la segona perquè no tingué mai la força de la convicció que han tingut líders que l’han precedit –a casa i a fora– i que saben que per governar cal exercir lideratge i aquest té ben poc o res veure amb el viure obsessionat amb les enquestes i el què diran o amb envoltar-te amb una colla de mediocres i addictes yes men. Els líders, per això mateix ho són, no defalleixen a prendre decisions impopulars en el curt termini que, com per art d’encanteri, esdevenen atraients en el mitjà terme. Mas, per exemple, era nacionalment tebi i ideològicament inexistent. Això funciona per a una gestoria però no pas per liderar un partit o un govern, especialment si vols fer un país nou i independent. Quan Mas l’any 2011 es carrega l’impost de successions, enguany augmentat indecentment i vergonyosa dues vegades amb la crisi del virus coronari, demostrà determinació i valentia; quan a instàncies de Junqueras, qui l’ha vist i qui el veu, el reincorporà, demostrà desconeixement de l’economia, ignorància dels seus votants i mostrà que el camí del business friendly es bifurcava en una hipotètica República catalana. Quants possibles votants es perderen pel camí? Mai ho sabrem, com sí sabem que el mal ja era fet i el pecat consumat. O com si coneixem que les estructures d’estat mai passaren de la categoria de nebulosa de quatre ments reescalfades.  

Si Mas era tebi i inexistent els que el seguiren encara foren pitjors. Ja que a la natura inexistent ideològica i tècnicament apartidista hi afegiren la cruel hipocresia d’omplir-se la boca d’independència i desobediència per acabar assemblant-se més al conformisme del xai o la covardia del conill que no pas a l’astúcia de la guineu. Com els bons amics de veritat, els polítics i la política són per a les ocasions importants i necessàries. Per a la festa o la gatzara qualsevol pot anar bé. Si realment volem la independència caldrà abans posar ordre a la casa i tornar a fer creure al personal, necessitat de líders i d’idees, que podem ser un referent quant a competitivitat i bones pràctiques del sud d’Europa.  

En el fons, el més trist és comprovar que per a alguns amb grans i greus responsabilitats públiques la crisi coronària és una nova oportunitat per collar encara més les forces productives, dissimular els seus incomptables errors i fer-nos més idiotament dependents d’una burocràcia fornidora d’insubstancials engrunes i estremidores incongruències.  Tot plegat, en un mar de desesperació i a l’espera d’una mena de sí, buana modern i català. En definitiva, allunyar-nos del somni del país nou, independència i nova prosperitat i rauxa per a la Catalunya del demà. Parafrasejant Alfonso Guerra, a aquesta Catalunya certament no la coneix ni la mare que la va parir. Ell ho deu fruir i nosaltres patir.