Res no il·lustra millor la pandèmia actual com les estampetes de Betlem. Ens arriben imatges del poble on va néixer Jesucrist, no tant sortides d’un pessebre sinó de l’apocalipsi mateixa. No hi ha gent, no hi ha visitants; i un indret que viu gairebé exclusivament del turisme (religiós, però turisme al capdavall), està desconegut. Els hotels són buits, la majoria tancats; les botigues i restaurants també, i els actes fins ara multitudinaris són molt restringits o simplement han estat anul·lats.
La situació resulta desesperada, com podem imaginar molt bé, perquè és semblant a molts llocs de casa nostra; allà on es viu del turisme, el virus ho està matant tot. La societat local s’aferra a certs rituals, en una reacció entranyable per no perdre, si més no, els símbols que els converteixen en un lloc tan especial. A la plaça de l’Establia, davant del Bethlehem Peace Centre, s’hi ha instal·lat l’arbre de Nadal gegantí de cada any. El dia de l’encesa, es va fer la cerimònia habitual, i es va retransmetre al món. Però a la immensa esplanada hi havia potser una cinquantena de persones, comptant autoritats i periodistes.
També està previst fer la missa del Gall a l’Església de la Nativitat, com cada any des de fa segles. Es retransmetrà internacionalment, i qui vulgui ho podrà veure des del sofà de casa. Però la basílica restarà tancada al públic, per primera vegada des que tenim memòria. Ni amb pluja o neu, motins o guerres, s’havia pres una mesura tan dràstica. Al bressol del cristianisme, no senyor. Però aquest any sí; hi haurà celebració sense celebrants. I tots sabem que la tristor es compta sovint en la gent que ens falta.
Més enllà dels rituals universals, als territoris de Cisjordània, i a Palestina en general, la Covid19 ha afectat de forma letal. Si bé al principi de l’epidèmia semblava que no tindria un impacte comparable al d’Europa, aviat va venir la segona onada i va començar a deixar un rastre de devastació que no té comparació en el passat. Els contagis pugen a un miler diari, i les morts ja es compten per centenars; ens poden semblar xifres baixes, però estem parlant d’una població molt inferior a la de Catalunya i sobretot, es tracta d’indicadors molt recents, que s’estan disparant de manera alarmant.
La propagació va començar precisament a Betlem, diuen que a un hotel concret, a partir d’uns turistes procedents de Grècia. Diuen. No sé si serveix de consol pensar que la crisi del turisme va brotar precisament entre turistes. En fi, el cas és que el bitxo ara campa al seu aire i ho està ensorrant tot. A més, estem parlant d’una comunitat ja molt tocada per conflictes polítics i socials, on les xarxes de solidaritat són primes i de seguida s’esgoten. No hi ha prestacions o subsidis per mantenir una població que ja vivia molt al dia, amb les economies justes per anar tapant forats. A Betlem la caritat és curta.
Diuen els residents que des dels temps de la Intifada no ho veien tan magre; mentre altres asseguren que és encara pitjor, que no es veia una cosa tan pobra i apurada des de fa dos mil anys, quan tot l’allotjament que trobaven els visitants era un estable amb un ase i una vaca. Com declara Emal Kamid, monjo de l’església de la Nativitat, “…és una lliçó d’humilitat, les persones som febles i fràgils… sempre ho hem estat.” En aquest sentit, el coronavirus ens ha obligat a retornar a la nostra condició més bàsica, i deixar de sentir-nos els reis de la creació -com si el nostre trànsit per la vida fos el més important de la terra. Una humilitat que els cristians de la primera hora, sens dubte, reconeixien en aquella parella que donava a llum en unes quadres, entre la palla i la pols.
Avui no pot ser ben bé igual, perquè fins i tot l’escena més modesta té la potència dels mitjans digitals; la humilitat de fa dos mil anys no és la d’ara, ara que podem conèixer en pantalla el que passa en temps real a qualsevol racó del món. Però sí que ens veiem forçats a recuperar, en la pràctica real i diària, aquella austeritat que acompanyava qualsevol fe. I estem obligats a reflexionar sobre el món que hem creat; sobre allò que és necessari i allò que no, sobre allò que hem de descartar i que és convenient desvestir per recobrar la puresa del que és essencial.
Què succeirà quan passi aquest Any Zero? En estricta lògica, a Betlem i a tot arreu podríem fer dues coses. O bé retornar a la base del Nadal i de la fortalesa humana en allò que és essencial, sense floritures, assumint si cal les virtuts del franciscanisme i de la pobresa material. O bé podem deixar de protestar que la comercialització i el turisme ho espatllen tot, que el més desitjable és l’austeritat dels quatre gats autòctons i l’autenticitat que no deixa ni un ral, etcètera. Seria recomanable; o elegim el Nadal de l’estable o elegim el Nadal de l’opulència.
Però el més probable és que no fem cap elecció. Que passi el mal temps i tornem a fer com sempre. Rondinar per la humilitat perduda i alhora gastar com si no hi hagués demà. Per una banda glossar la senzillesa i per l’altra practicar els excessos. Som criatures contradictòries. I crec que ja ens agrada.
