Amb la voracitat informativa que ens ha tocat viure, a aquestes alçades ja s’han fet bona part de les lectures possibles sobre la moció de censura que ha comportat la caiguda de tot el govern de Mariano Rajoy i l’ascens de Pedro Sánchez com a nou mandatari espanyol. De la finestra d’oportunitat que ara se li obre al sobiranisme català en vaig parlar la setmana passada en aquest article on explicava precisament això; que són les formacions sobiranistes les que han de decidir quina utilitat li donen a aquest esdeveniment. És a dir, ara l’anàlisi a fer és si el sobiranisme considera que la inestabilitat a Espanya ja és un benefici per si sol o bé si va més enllà i intenta estovar el PSOE tenint en compte que és un dels pares de l’aplicació del 155.
Com que d’això ja se n’ha parlat i a més qualsevol reflexió quedarà antiga tan bon punt el govern de Quim Torra comenci a caminar, Pedro Sánchez nomeni ministres (dos de catalans com a mínim) i que tots dos decideixin –ja aquest mes de juny- restablir relacions institucionals, aprofito aquesta tribuna per aportar un altre detall que convé no passar per alt. El que aquest divendres ha passat a Madrid, no hauria pogut passar a Catalunya. Per ser president de la Generalitat cal ser diputat al Parlament. Per ser president del govern espanyol, no. En tots dos casos cal que el president tingui el suport majoritari de la respectiva cambra, però en el cas d’Espanya el president pot ser qualsevol ciutadà de l’Estat.
Aquesta és una limitació que seria interessant eliminar si els partits catalans en tenen la oportunitat en futurs canvis legislatius ja sigui en el marc autonòmic, en el trànsit cap a la República o en el futur nou estat si així s’escau. Pedro Sánchez ha pogut ser president del govern espanyol malgrat que no és diputat. Com a líder del PSOE es va presentar a les eleccions del 2015 i a la repetició del 2016. Com que va aferrar-se a no investir Rajoy ni per activa per passiva, va ser defenestrat pels barons territorials i la vella guàrdia del partit i en aquest punt va renunciar a l’escó. Amb una gestora socialista, els diputats del PSOE es van abstenir i això, juntament amb un pacte entre PP i Ciutadans, va facilitar la permanència de Rajoy a la Moncloa.
Pedro Sánchez va poder dimitir com a diputat però aquest gest no li va tancar les portes a poder ser president de l’executiu espanyol perquè l’únic requisit indispensable és tenir la nacionalitat espanyola. Quan a Catalunya un dels seus 135 diputats plega, amb aquesta renúncia també abandona qualsevol possibilitat de presidir la Generalitat ja que la llei obliga que tingui acta al Parlament. És una opció més garantista pel parlamentarisme, cert, però també limita molt més les sortides polítiques a bloquejos polítics. Quan hi ha un carreró sense sortida per falta de majories, els partits només poden Parc de la Ciutadella endins. Quan hi ha un carreró sense sortida a Espanya, els partits poden tenir una obertura de mires molt més gran. És un mecanisme que li dóna molta més força al president (i per tant més poder executiu) amb el benentès que el control parlamentari es manté intacte.
Aquest embut que constreny les possibilitats polítiques de la presidència de Catalunya ve imposat per la normativa marc espanyola així com per la manca d’una llei electoral pròpia catalana. Ni amb la reforma de l’Estatut ni tampoc amb els canvis de llei de les últimes legislatures (pensats com a estructures d’Estat) es va habilitar aquesta possibilitat. Segurament el Tribunal Constitucional amb el recurs del consell de ministres de torn ho hauria tombat, però tampoc estaria de més que s’intentés. De fet, aquesta setmana el PNB i Bildu han pactat que un dels articles del futur estatut basc impedeixi l’aplicació del 155 a Euskadi. Si aquest blindatge es pot deixar per escrit, un de més senzill com és obrir el ventall de presidenciables a qualsevol home o dona catalana ha de ser també més fàcil i, de retruc, més modern.
