Els fets de Sallent ens deixen més preguntes que respostes. Estem vivint una epidèmia de deteriorament de la salut mental o una explotació mediàtica d’uns esdeveniments tràgics? Realment ser adolescent avui és més difícil que fa dues, tres o quatre dècades? El bullying és un fet generalitzat i en expansió o simplement s’ha pres consciència d’actituds intolerables que en el passat rebien certa complicitat social? Són les pantalles una causa, una conseqüència o un amplificador d’un malestar més que constatable? És la pandèmia que ha catalitzat malestars soterrats, o simplement és el comodí a qui atribuir tots els mals reals o imaginaris? La situació és greu o exagerada?
Qui això escriu confessa humilment que no ho sap. I qui navega pels mitjans de comunicació difícilment trobarà estudis rigorosos, fonamentats en dades estadístiques o qualitatives o recerques acadèmiques que ens permetin fer hipòtesis versemblants. Hi ha, també, el paper de les xarxes socials que serveixen per intoxicar la visió que podríem tenir. Trobem, alhora, la irresponsabilitat del sensacionalisme que alimenten alguns mitjans a la recerca i captura d’audiència a qualsevol preu. La immediatesa dels fets interfereix en l’anàlisi profunda que requereixen qüestions complexes. La facilitat amb què es pot caure en la demagògia alimenta cert populisme que, no només no aporta solucions, sinó que dibuixa horitzons foscos. L’ús i abús de les emocions en el debat públic ens aboca a certa sensibleria eixorca.
Potser sí que cal parlar dels suïcidis. A Catalunya, l’Idescat registra les primeres dades oficials a partir de 2005, amb 425 de consumats. El 2021, darrer any en què apareixen dades públiques, ens trobem amb 576. En termes absoluts, és una quantitat prou gran. En termes relatius implica passar d’una taxa de 6,2 suïcidis (2005) a 7,4 per cada 100.000 habitants (2021), gairebé un 20% més, tot i que el gran salt va arribar el 2013, en plena ressaca de la terrible crisi financera que va fer estralls entre la població més vulnerable, quan es va arribar a una taxa del 7,3.
Un ja és massa, tanmateix, la taxa actual és lleugerament inferior a la de països com Espanya (8,4), Regne Unit (8,2) o Portugal (9,2), i considerablement inferior a la de d’Alemanya (11,1), França (13,3), Estats Units (13,9) i és la meitat de la del Japó (15,4). Ara bé, la majoria del tractament mediàtic busca més el sensacionalisme –aquesta política de les emocions– que l’anàlisi rigorosa; rabejar-s’hi més en les persones i circumstàncies per muntar un circ, que anar a l’arrel del problema.
Malauradament, els suïcidis entre infants, adolescents i joves sol ser un fet freqüent. Canvien, tanmateix, les circumstàncies. Fa quaranta anys, el fracàs escolar, o les restriccions familiars a la llibertat personal de joves i adolescents, solien ser els principals factors. De fet, la pressió de les institucions o les famílies solen ser darrere, per exemple, de suïcidis a la Xina o al Japó, amb sistemes educatius exigents en un context de competitivitat despietada. Això ja no succeeix a occident en general, i a Catalunya en particular. Més aviat, un dels problemes dels sistemes educatius consisteix en la creixent indefinició del seu sentit i les seves funcions i una devaluació del seu paper social, lligat també a la seva rebaixa d’exigències. Ara bé, si l’escola ja no representa una institució que pressioni, sinó que més aviat és regulat com a un espai (relativament) confortable de confinament per propiciar, més que conciliació, l’explotació laboral de les famílies, la societat no ha reduït, ans al contrari, cert esperit competitiu. Un adolescent que construeix la seva identitat i que lluita pel reconeixement en el grup i en la societat, viu avui en un entorn hostil. La competitivitat (abans respecte al barri o a la classe, avui, mitjançant tòxiques xarxes socials, contra el món) és més despietada en un món més neoliberal, individualista, desigual i hedonista que el dels seus pares.
Hi ha, també, un factor de responsabilitat institucional sobre el que ha passat a Sallent, a Sant Andreu, o està passant en moltes altres escoles i instituts. Malauradament, el bullying és un fet quotidià, que a la manera d’un iceberg, només emergeix a la superfície una petita part. Hi ha elements antropològics –hi ha un punt de crueltat humana en tota tribu en què es tendeix a rabejar-se contra individus vulnerables–. Tanmateix, hi ha una qüestió elemental de deixadesa institucional. És cert que existeixen protocols sobre el tema, farcits de retòrica bonista i amarats de benintencionada psicologia positiva, que són complexos d’activar, condicionats per l’ambigüitat i l’activació dels quals acaba generant més problemes dels que pretenia resoldre. L’ambigüitat dels textos i requisits fa que sovint, es puguin girar en contra de qui els activa. Els agressors reben sovint tot el suport de famílies, que de vegades poden arribar a disposar d’un poder fàctic a dins la comunitat educativa que fa que moltes direccions s’ho pensin dues o mil vegades abans d’engegar-lo. I, finalment, els resultats solen ser decebedors. Ara bé, el pitjor de tot, és que la filosofia del Departament (i he de dir que això no és culpa d’aquesta administració en concret, sinó de les que l’han precedit, i de diversos colors polítics) és que cada centre, en funció del seu projecte educatiu, les seves pròpies normes d’organització interna, de la seva autonomia pedagògica, pot tenir un ampli marge d’actuació (i de no actuació). En altres paraules, “aterriza como puedas”. O, en termes menys cinematogràfics, el mestre, la directora, el centre es troben sols i no sempre tenen garantit el suport d’una administració que sovint es resisteix a creure les víctimes, especialment si són vulnerables (eufemisme de pobres), i per tant, poden fer poc soroll.
Us imagineu que cada cotxe, moto i camió pogués interpretar les normes de trànsit en funció de les seves circumstàncies? Doncs aquesta és la política educativa davant d’un fet tan incòmode com la qüestió de la convivència d’un centre educatiu (eufemisme de la gestió de comportaments disruptius). En els trenta-cinc anys que he fet de docent, ni en tots els anys de rebre la formació inicial, mai no he rebut indicacions clares (que no vagin amarades d’eufemismes o ambigüitats) sobre com gestionar situacions com el bullying. Algunes vegades m’han explicat la importància de la mediació en aquests afers (posant al mateix nivell agressors i víctimes, amb el plus d’humiliació que comporta). Quan, una vegada, al Consell Escolar de Catalunya vaig demanar-les a responsables d’Educació, se’m va dir que cada comunitat educativa era singular i que no es podia tractar a tothom de la mateixa manera. Permetin-me que em posi demagògic, tanmateix, la convivència de rics i pobres, lletjos i ben plantats, llestos i enzes, es fonamenta a què tothom hagi de circular per la dreta i aturar-se quan un semàfor es posa de color vermell, independentment de si condueixes el Ferrari de Shakira o el Panda de Chía. Tot parafrasejant a Gramsci, en els clarobscurs i ambigüitats de tractar temes incòmodes com ara l’assetjament escolar, apareixen monstres. Aquest debat s’ha de fer, i cal actuar de manera coherent.
Una darrera reflexió. En els darrers anys hi ha una tendència creixent a tractar qualsevol conflicte o problema a les aules com a una qüestió estricta de salut mental. Això és la típica estratègia, molt impregnada del neoliberalisme inherent a la nova gestió pública de camuflar importants problemes socials (explotació, pobresa, desigualtats, segregació) com a problemes emocionals, en el que resulta una individualització i psicologització dels problemes socials. Potser és per això que conflictes com els que hem viscut aquests dies han tingut un tractament mediàtic… millorable. Si l’escola viu un deteriorament de recursos imparable, els problemes de convivència són sovint una manifestació externa d’aquesta degradació institucional, que també ho és social.
3 
21 
