A algú li importa el Brexit?

"Més enllà del protagonisme de la pandèmia que tot ho eclipsa, ara ens adonem que hi va haver un punt d’alarma incitada en les discussions del Brexit"

Ja s’ha consumat aquell moment històric del qual s’havia parlat tant. Ens hem passat anys parlant del Brexit, del seu impacte sobre les vides diàries de tots els europeus; hi va haver un referèndum tòrrid amb reaccions fogoses per totes bandes, al Regne Unit van caure governs i líders, i es va produir la crisi política més important del segle XXI. Res no havia amenaçat més el projecte i el funcionament de la unió Europea que el Brexit. Semblava que d’un dia per l’altre, el món deixaria de girar i el sol deixaria de sortir.

Doncs ha succeït, i hem descobert que no hi ha hagut cap daltabaix, la gent de carrer no n’ha fet causa, i els mitjans de comunicació han passat gairebé de puntetes. Aquest canvi que prometia ser monumental no ha generat grans escarafalls ni tan sols a la BBC. El dia de cap d’any, quan van tornar els controls duaners i les cues de passaports entre britànics i europeus, la notícia va ocupar titulars secundaris, rere l’epidèmia del COVID i fins i tot els estirabots de Donald Trump.

El mortífer virus preocupa molt més que els daltabaixos suposats que havia de provocar el trencament de la UE. Queda clar quina cosa ens fa més por i marca la nostra existència quotidiana. Potser també havíem exagerat els efectes del Brexit, i es tractava d’un soroll més patriòtico-polític que no pas una qüestió pràctica d’impacte social palpable. Potser sí. Caldrà esperar uns mesos, o anys, per descobrir què ha canviat realment.

Fins que no ens toqui fer cua als aeroports, fins que no retornin els turistes anglesos i vegem que n’hi ha menys, fins que els bancs i multinacionals no deixin la ciutat de Londres per instal·lar-se a altres llocs, qui sap si a casa nostra… fins que no ens afecti personalment la mobilitat de persones i béns, l’ús de DNIs i passaports i visats, els carnets de conduir, la cobertura sanitària, les oportunitats de treball i de residència… fins que no ens passi res de tot això, si és que ens passa, no ens semblarà un tema mereixedor de grans informacions i debats encesos.

Com era previsible, més enllà del protagonisme de la pandèmia que tot ho eclipsa, ara ens adonem que hi va haver un punt d’alarma incitada en les discussions del Brexit. No pas tan diferent del que vam viure amb el suposat efecte 2000 en els ordinadors i altres avisos apocalíptics que els imitadors de Nostradamus han fabricat de tant en tant. A més, a Europa convenia exagerar els desastres que tal ruptura provocaria, i a l’hora de la veritat estem veient el que era raonable esperar; per a les necessitats bàsiques i el funcionament diari, uns i altres s’han hagut de posar d’acord. Ningú no desitja un daltabaix.

Aquests primers dies de l’any, només hi ha hagut una certa confrontació al Regne Unit, i sempre dins dels límits de la política. La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ferma detractora del Brexit, ha sortit amb un contundent “Escòcia tornarà aviat (a la UE); no ens apagueu els llums”. I els partidaris, lògicament, han celebrat l’entrada en el millor dels món possibles. Boris Johnson ha declarat “La llibertat torna a estar en les nostres mans”, un clam sens dubte pompós però conforme a la guerra acalorada que es va viure en el seu moment i que, de fet, el va portar al poder. És lògic que el premiar britànic defensi el resultat de la seva batalla política.

Més enllà d’això, la flegma britànica s’ha imposat, i els únics que realment estan espantats són els actors de la City, els prohoms de les finances mundials, que tenen l’ai al cor tot observant si els europeus continuen confiant en els crèdits de la banca anglesa, o si bé prefereixen abraçar-se a Frankfurt, París o Dublín. Els serveis financers que la City ofereix a Europa formen el 7% del PIB britànic, que no és cap fotesa, i de moment es calcula que ja han perdut més de 8000 llocs de treball entre el Brexit i el COVID.

Al capdavall, el que succeeixi a Dublín, en matèria financera o en altres aspectes, serà el millor dels indicadors. En el seu moment Irlanda va decidir no seguir l’estela dels veïns, i és en aquella plaça emergent i audaç on veurem si els quartos, el talent i les oportunitats marxen de la pèrfida Albion cap a la veïna república –la destinació més propera, fàcil i pràctica. Així que ja veurem. Ara per ara, calma, veiem-les venir, i ja sabrem si la rebequeria dels brexiters va ser una bona pensada o un desastre. Mentrestant, centrem-nos en altres problemes, que en tenim de grossos i no ens podem despistar gaire. D’això se’n diu saviesa popular.

Nou comentari