En els darrers anys el dia 8 de març ha anat canviant de nom i s’ha anat omplint, a més, de diversos sentits.
Al llarg d’aquesta setmana molts parlaran de “la dona”, de gènere, de lleis, de violència i de bretxa, si escau: ho faran aquells que volen apoderar-se del feminisme (així, en singular), també aquells que volen buidar-li les entranyes fent-lo “lliberal” (que ningú es pensi que Ciudadanos vol fer un oxímoron amb les paraules: és, senzillament, que s’han fet un embolic amb els conceptes i que fan, a més, regles de tres per veure si passés desapercebuda la contradicció i sumessin un grapat més de vots). Aquesta setmana en parlaran, fins i tot, aquells que ens veuen a les dones feministes la gran amenaça de l’statu quo de la seva masculinitat.
Es faran commemoracions, es faran celebracions i parlarem molt i moltes fins dijous dia 7, també: mireu-vos les desenes d’agendes que omplen la setmana. Mireu-vos la quantitat de taules rodones, d’espais de diàleg, de conferències i de discursos en què es parlarà de “la dona” i en què parlarem les dones.
Però divendres dia 8 ens aturarem totes.
No parlarem, divendres dia 8: cridarem. Com ho van fer pels carrers tantes dones als anys vint del segle XX, o als anys setanta, als vuitanta: cridarem pels carrers.
Sí, perquè ens sobren raons: perquè ens mateu, perquè ens violeu, perquè ens assetgeu, perquè ens atemoriu pels carrers, perquè ens poseu sostres de vidre a les feines perquè som bones, perquè feu bromes masclistes per créixer-vos cada cop que esteu sols i, de vegades, davant nostre. Perquè de les institucions que dieu que són de totes i de tots n’heu fet estructures que han de garantir l’ordre patriarcal. Perquè abuseu de nenes i de nens si porteu sotana i molts cops si sou pares, tiets o cosins a casa. Perquè dieu que aquí ja no cal res, que som iguals, però si us ho creieu i ho permeteu no sabeu què fer-ne, de la vostra diferència. Perquè us amagueu darrere l’anonimat a les xarxes socials per a agredir-nos, i perquè us agrada ser part de manades. Perquè seguiu donant per descomptat que la cura de la vida és una obligació nostra que us ha de garantir a vosaltres temps pel vostre èxit professional i econòmic i, perquè quan us en sobra, de temps, us el gasteu tot sols.
Perquè si al món a una meitat de la humanitat li cal violentar a l’altra és que aquest món s’ha d’acabar.
Per això, divendres, que ja no és “el dia de la dona” perquè en som moltes, perquè som diferents, perquè som totes, de tots els colors i perquè estem per tot arreu, ens aturarem per canviar-ho tot. I sortirem als carrers, i cuidarem les nostres assemblees, les nostres idees i les nostres accions.
I ens mirarem unes a les altres, així, amb el món aturat, pels carrers, i no us estranyi que d’aquí no res no el trobeu més, el vostre món.
