Durant molts anys, el sistema polític català va funcionar perfectament com si hi hagués zero independentistes en tot el país. De fet, durant els primers dotze anys de recuperació de l’autogovern no hi va haver cap partit parlamentari ni diputat que es definissin a si mateixos com a tals. No va ser fins la refundació d’ERC del 1989 i a partir de les eleccions del 1992 que algú va teoritzar sobre el paper un procés popular i parlamentari que, a la llarga, acabaria culminant amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Evidentment, abans d’aquestes dates hi havia hagut moltes formacions polítiques i un percentatge significatiu de ciutadans que es consideraven independentistes, però aquesta adscripció els situava fora del sistema, això quan no els reduïa a la consideració de simple problema policial. Però, dins de la política institucional, aquesta implicació dels partits d’àmbit català en el sistema polític de Madrid permetia una acceptació social majoritària del règim, que contemplava amb confiança aquell nord-est peninsular dels seus mapes del temps.
Però passada la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, el fenomen s’ha girat del revés. Els partits explícitament independentistes disposen d’una còmoda majoria al Parlament, sustentada ni més ni menys què en el 52 per cent del vot popular. Tot i així, els partits han anat retornant, poc a poc, a la disciplina de Madrid, malgrat la voluntat dels seus votants que ja no estan disposats a donar suport a una opció autonomista perquè han deixat de creure en el gradualisme. Així les coses, els partits han de continuar essent doctrinalment independentistes en les campanyes electorals per a, tot seguit, actuar estrictament dins del sistema autonòmic. Xais amb pell de llop.
És a dir, el mateix independentisme formal que necessiten per guanyar les eleccions és el que els invalida de cara a un règim que, en el millor supòsit, els tracta amb displicència. Una paradoxa tan evident que només pot ser transitòria.
4 
2 
