L’anèmia política no només d’aquest Govern, sinó de la majoria parlamentària del 52 per cent queda al descobert, de forma descarnada, quan s’ignora, olímpicament, l’anunci del referèndum del 19 d’octubre de 2023 a Escòcia. L’excusa per allunyar-se’n és que les urnes escoceses tenen caràcter consultiu i que això ja es va fer el 9N de l’any 2014 a Catalunya. Fins i tot és paral·lel el recurs a unes eleccions plebiscitàries. Quan, de fet, el que no s’assembla gens és l’encefalograma pla de l’independentisme català comparat amb la vitalitat i la recuperació de la iniciativa de l’equivalent escocès.
Mentre Escòcia busca vies d’emancipació, ERC, JxCat i la CUP estan entretinguts en si Laura Borràs ha fraccionat, o no, contractes des d’un càrrec institucional de segon nivell. No hi ha cap proposta més enllà d’esperar, mansament, que el PP substitueixi el PSOE i d’aquesta manera, endreçadament, retorni l’ordre natural de les coses del règim del 78. I així poder passar la vida laboral fraccionant contractes, amb tranquil·litat, des dels ajuntaments, les diputacions, els consells comarcals i les conselleries que pertoquin a cadascú.
Els resultats a Andalusia han generat una sensació enganyosa de recuperació del bipartidisme a Espanya. I la major part de l’independentisme institucional està disposat a rebobinar fins el pujolisme, com si a Madrid hi haguessin dos partits quan, respecte a Catalunya, només n’hi ha un. I així passen els dies, tediosament, tot esperant Feijóo.
10 
