Raimon, cosa de dos

El projecte Raimon ha estat de quasi sempre -des que es van conèixer- cosa de dos: de Ramon Pelegero i d’Annalisa Corti. La retirada de Raimon va ser també cosa de Ramon i Annalisa. El començament de Raimon va ser també cosa de dos. De Ramon Pelegero –el Pele, com el coneixien a l’època- i de Joan Fuster. Òbviament, molt més de Raimon, en aquell cas. Però, de l’engranatge, Fuster va ser-ne una peça clau. Encara no havien passat dos anys des que el cantant de Xàtiva havia compost Al vent que l’editorial Alcides va demanar a l’escriptor de Sueca que els n’escrigués una biografia. Una biografia als 24 anys pot sonar a broma excessiva, però Raimon ja era un fenomen i Fuster, un altre. Alcides els va lligar. Joan Fuster no en va escriure cap altra, de biografia.

Fuster ironitzava ja en la primera pàgina: “Ramon Pelegero -El Pele en abreviatura amistosa- era un estudiant que circulava per allà: un xicot no massa alt, ros, de cara afable i expressiva, vestit sempre amb una punta de pintoresc anticonvencional. Les noies se’l miraven amb ulls alhora tendres i goluts, i tenia fama d’alegre i aplicat. Deien que si li posaven una guitarra a les mans, us proferia de seguida un vast repertori de peces anglosaxones i franceses de moda. Això el feia oportú i desitjat per als guateques dominicals”.

Aquell primer Raimon, “alegre i aplicat”, es va interessar per conèixer l’autor d’El descrèdit de la realitat –El descrédito de la realidad, perquè el cantant insinuat l’havia llegit en castellà- i, ràpid i sagaç com era, hi va descobrir un intel·lectual homologable -mai del tot homologat- amb els grans del moment. Un viatge en tren de València a Barcelona, per un “corredor mediterrani” més precari que l’actual, que es va allargar a la nit durant dotze hores, va rubricar una amistat que mai més es trencaria.

Amb els anys, el jove que suscitava tendresa i golafreria en “les noies” que se’l miraven va esdevenir una altra cosa. Dues dècades més tard Joan Fuster reconeixia que el xicot -encara “xicot”- havia esdevingut “un clàssic”: “L’adjectiu sembla exagerat? Personalment, no crec que ho sigui”. Ara Raimon rebla la informació: “Tots dos ja érem llavors uns clàssics”.

Aquesta setmana Raimon va parlar de Fuster a l’Ateneu Barcelonès. I la tendresa s’hi desplegava més que mai. En ell i en els assistents. Va recordar quan es van conèixer a la universitat del carrer de la Nau de la ciutat de València -allà per on ell passejava sol- en un acte que commemorava el cinquè centenari de la mort del poeta Ausiàs Marc. Arran de l’avinentesa, el professor Miquel Dolç va demanar al jove Pele que en llegira un vers. “La meua fonètica -rememorar satisfet, el cantant-, una fonètica no apitxada com la de València, va despertar la curiositat de Fuster”. La “fonètica”  va marcar el començament.

Trenta anys després, Raimon i Annalisa van passar per Sueca, tornant de Xàbia cap a Barcelona, per visitar, una vegada més, l’escriptor i amic. L’endemà rebien la notícia de la seua mort. Havien passat unes quantes dècades de complicitats, converses, toleràncies i devocions. Aquesta setmana a l’Ateneu el Pele va recordar, entre somriures, que Fuster quan viatjava a Barcelona no es volia quedar a dormir a la casa del passeig de Maragall perquè Annalisa i ell no hi eren mai. I també el moment en què ell i Vicent Àlvarez van portar al director de Las Provincias, José Ombuena, una carta, signada per cent persones més, en protesta per la campanya que el diari havia desplegat contra l’escriptor de Sueca arran de la publicació d’El País Valenciano. Ombuena havia rebut l’encàrrec inicial de Destino de redactar una guia sobre les terres valencianes. A instàncies de Josep Pla, l’editor Vergès va rectificar i va ser Joan Fuster qui es va endur el llibrot al seu molí. José Ombuena no ho va pair mai. L’autor de La isla de los lagartos -el fardatxo Ombuena, en deien a València les víctimes del seu diari- òbviament mai va publicar aquella carta.

Va recordar també Raimon els petits recels inicials de Fuster quan li va parlar de musicar Salvador Espriu, recels que van cedir una vegada més a l’admiració persistent quan va sentir les primeres cançons de la roda del temps. I va rememorar també, ben pagat, com agradava a Fuster Veles i vents. I, de rebot i de retop, com el mateix Espriu el va felicitar en nom d’Ausiàs Marc.

Va reviure Raimon a l’Ateneu el dia en què Fuster li va demanar que l’acompanyara a l’exterior en una inauguració a l’Institut Valencià d’Art Modern perquè no es trobava bé i com anys més tard li va confessar que patia del cor. Com el va decebre la transició aquella que ens han volgut fer passar com a “exemplar” i com tip també de la pròpia parròquia, va decidir no escriure, no donar entrevistes i morir-se en vida durant cinc anys.

Raimon és ara un testimoni privilegiat d’un temps, d’un país i d’una figura que enguany rep una part de l’atenció que és just i necessari donar-li. Sentir-lo interpretar Joan Fuster és un privilegi. Llegir Fuster interpretant Raimon aclareix la resta: “Algú, des d’una modesta il·lusió, el va qualificar “la veu d’un poble”. I no podria haver-se dit d’ell que era, a la seva manera, “un alçament de llum en la tenebra”. La tenebra hi era. “Un alçament de llum”? Si més no, un alçament de veu: un “ara digueu!”, que es convertia en “ara diguem!”, i “diguem no!”. I un “diguem” solitari, palpitant, que sempre confia en el plural”.