L’enquesta del CEO que s’ha fet pública aquest dijous certifica que l’avenç electoral del PSC, davant el desconcert i el desori dels partits independentistes, no té aturador. Si ara els socialistes de Salvador Illa ja apareixen al sondeig com a possibles vencedors també en escons –cosa que no van aconseguir el 14F, empatats en diputats amb ERC–, no hi ha cap motiu per pensar que en el pròxim baròmetre no es distanciïn encara més. Això sí, els dos grans partits de l’independentisme, socis de govern, han aconseguit trencar l’empat que tant els molestava.
Dos es barallen i el tercer fa caixa. El PSC, un partit de professionals que no perden mai la sang freda, actua com el que és, un engranatge perfectament greixat. De tant en tant necessita passar pel taller, però sempre recupera el ritme. Per aconseguir-ho, actuen en cada moment i en cada escenari de manera calculada. No es casen amb ningú però tampoc signen cap divorci. El pacte precís i el gest exacte en cada moment, i exhibició d’un pragmatisme propi d’un partit que sí que té un Estat.
Aquesta ha de ser la clau. No hi ha cap inconvenient en l’independentisme pragmàtic, però cal tenir clar què és pragmàtic per a un partit independentista. Segur que un partit que vol trencar un Estat de la UE no se’n sortirà amb el mateix tipus de pragmatisme que apliquen els que defensen la unitat d’Espanya. I tenir com a prioritat la derrota dels altres independentistes, o dirigir la confrontació a l’enemic equivocat –sigui soci de govern o sector rival dins del teu partit–, és pragmàtic només per a l’unionisme. Paraula de CEO.
2 
5 
