L’acte massiu de Perpinyà ha estat el resultat directe de l’èxit de l’estratègia de l’exili. El fet que Carles Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsetí puguin ser rebuts per les autoritats de la Catalunya Nord i parlar des de dalt d’un escenari, amb tota la tranquil·litat que els confereixen les actes d’eurodiputats, és una derrota directa i indiscutible de l’Estat espanyol. Madrid ha maniobrat tant com ha pogut i no se n’ha sortit, cent-cinquanta mil persones en són testimonis.
A l’altra banda, l’estratègia interior d’ERC només ha generat una fotografia. Una imatge important, que a Madrid no volien, i que confereix legitimitat a l’independentisme. Però el fet és que després d’una dècada de mobilitzacions, el govern espanyol continua negant-se a fer explícita quina pot ser la seva oferta de futur per a una Catalunya espanyola. I sense avenços clars i tangibles és molt difícil que els votants independentistes confiïn en el govern de Pedro Sánchez. Una foto al mes no contrarestarà el qualificatiu “enganyifa” de Clara Ponsatí.
Ambdues estratègies són complementàries, com ho és que l’Estat ataqui l’independentisme des de tots els fronts (polític, judicial, diplomàtic, el clavegueram…) i, en paral·lel, munti una taula de diàleg sota els focus de totes les televisions. En definitiva, Vox i el PSOE combaten l’independentisme de maneres diferents, o sigui que Puigdemont no exclou Junqueras, ni al revés tampoc.
