Com sempre que hi ha una polèmica vinculada a una actuació policial, hi ha dues maneres d’abordar-la: des del punt de vista estrictament tècnic –l’únic que voldrien els comandaments del cos– i des del punt de vista polític, conceptual, com volem que sigui la policia. És evident que s’han d’aplicar els dos criteris. La policia no pot estar a mercè de capricis polítics conjunturals, hi ha condicionants tècnics que s’han de tenir seriosament en compte, però tampoc pot ser un estament que no obeeixi la societat per a la qual treballa, que ha de poder vehicular les seves instruccions a través de la política. La recerca d’aquest equilibri no és fàcil i serà sempre discutible inevitablement, però això no és el que s’ha produït aquest cap de setmana. El veritablement greu del cas de la rave de Llinars no ha sigut si s’ha desallotjat quan tocava o no, sinó que les dues branques del Govern s’han tornar a esbatussar de manera visible en relació a aquest episodi.
El primer que cal dir és que els Mossos i el departament d’Interior no han tingut prou en compte l’impacte social que estava generant el fet que anessin passant les hores i tots els catalans que no havien pogut celebrar el Cap d’Any veiessin que una festa massiva i il·legal continuava, en un microcosmos que, si no s’ha convertit en un viver de Covid serà una autèntica sorpresa a estudiar. Un cop assegurada la zona perquè no hi entrés ningú més, la policia va considerar que era més important organitzar bé el macrodispositiu per al desallotjament que anar ràpid. Dit de manera planera: un cop ja s’hi havien passat 12 hores –o 6 o 4–, no podien canviar gaires les coses si se n’hi passaven 12 més o fins i tot 24. I calia temps per aclarir què s’havia de fer amb els participants en la rave –una PCR?– abans de deixar-los marxar exhalant el virus a tort i a dret. També feien falta unes hores per reubicar els efectius després del sobresforç dels controls de Cap d’Any. Però tot això no es va explicar bé.
D’altra banda, el departament de Salut troba que s’havia de tractar aquesta festa il·legal com qualsevol altra de les que s’han desmuntat des que va començar la pandèmia, independentment del fet que en aquest cas fos massiva, i posar-hi fi tan aviat com fos possible, sense donar-hi més voltes. El problema és que la diferència entre aquests dos punts de vista, dins d’un mateix govern, s’ha traduït en comentaris que han fet intuir a la població que els dos departaments, dirigits per partits diferents, s’estaven carregant el mort l’un a l’altre públicament. Amb socis així –uns i altres– no cal oposició, que naturalment hi ha sucat pa.
La classe política, que ha de marcar les pautes generals del comportament de la policia, no pot posar en risc la seva credibilitat en aquest paper tan necessari. Catalunya, ni ara ni el dia que tingui un estat propi, ha de defugir el model d’Espanya, que intenta tapar sistemàticament les errades i abusos de la seva policia (i de l’exèrcit). De la mateixa manera que un dia el Parlament va decidir que els Mossos d’Esquadra havien de deixar de fer servir pilotes de goma, els representants polítics del poble han de poder continuar sent el canal per exigir explicacions i donar ordres al cos policial del país. Però necessitem que els responsables policials tinguin motius, més enllà de l’obligació legal que els vincula, per creure en les instruccions que els arriben.
