Crida poderosament l’atenció que ningú no plantegi una desobediència ferma i explícita contra la sentència del 25 per cent de castellà a les escoles catalanes. I la paradoxa encara s’accentua quan es té en compte que el de l’ensenyament és un dels pocs sectors en què hi ha una majoria sindical sense subordinació a Madrid. De fet, molts professionals de la docència, al llarg del país, es veuran obligats a canviar l’idioma de les seves classes a causa d’una decisió que ha estat presa sense tenir en compte cap estudi pedagògic, amb l’únic criteri del patriotisme de l’aparell reproductor d’un petit grup de jutges i magistrats castellanòfons.
El fet és que no hi ha un millor escenari imaginable per a la desobediència que el de les escoles, que són l’espai franc que va aplegar els veïns que van defensar i acollir les urnes del Primer d’Octubre. Les escoles són un equipament transversal on els professionals docents i les AMPA’s han de lluitar el futur d’aquest país. I si es van defensar de 6 mil piolins, amb més raó li poden barrar el pas a un grapat d’inspectors de l’Estat. És possible que hi hagi multes i destitucions, certament, però per a això es pot generar una caixa de resistència.
La majoria de les famílies estan satisfetes amb el fet que els seus fills adquireixin bones competències en català. Entre d’altres raons, perquè, en el cas de Catalunya, la llengua forma part del nucli de la nació, o sigui que, com a societat, no podem mirar cap a una altra banda mentre es destrueix la immersió, amb les conseqüències catastròfiques que això generaria de cara a la cohesió social del futur.
Aquesta societat, amb el Govern i el Parlament al capdavant, té l’oportunitat d’acompanyar mestres i professors en una desobediència justa i necessària. No cal buscar obediències ambigües ni jugades mestres que ni tan sols aconsegueixen retardar el desastre. Les escoles són la primera línia de defensa contra una maquinària que sabem que no respectarà res.
1 
11 
