La caiguda a càmera ràpida de Pablo Casado il·lustra, amb estil hiperrealista, la utilització a la carta que es fa de la corrupció en l’àmbit polític madrileny. En menys d’una setmana, l’encara president del PP ha estat foragitat per haver fet servir el favoritisme d’unes comissions contra una competidora del mateix partit. Ningú no nega ni l’espionatge -tot i que Casado l’atribueix a la Moncloa-, ni la realitat de què el germà de Díaz Ayuso s’ha enriquit a l’ombra del poder autonòmic madrileny. Però Casado no haurà de plegar per cap d’aquestes raons, sinó perquè, suposadament, ha utilitzat aquests mètodes dins de l’espai de la dreta contra algú que està protegit per aquest mateix perímetre ideològic.
És a dir, les armes amb què la dreta visigòtica ataca Podemos i el seu entorn o, molt especialment, l’independentisme català són inacceptables quan la víctima forma part de la família. Clar i castellà. Per això Ayuso ha dit que “el que està fent amb mi Casado és el pitjor que es pot esperar dels polítics”. La presidenta madrilenya, en canvi, va atribuir-se la caiguda de Pablo Iglesias (“Espanya me’n deu una”), de la mateixa manera que va criticar a fons els indults als dirigents polítics catalans. Contra l’enemic sí que tot s’hi val.
Les comissions del germà d’Ayuso no importen a ningú mentre que, a Catalunya, les inhabilitacions plouen per dotzenes. Queda clar, per tant, que la corrupció és una eina més del sistema.
