Va costar tres mesos i un cap de setmana tancar el pacte d’investidura. Moltes subratllaven amb insistència que era un acord impossible o sense futur, com ajuntar l’oli i l’aigua. ERC i Junts sempre caminaran sols, encara que els electors s’entestin a posar-los de costat. I la voluntat de l’electorat que els vota una vegada darrere l’altra per obligar-los a teixir aliances hi és només per una cosa: perquè són els dos partits amb possibilitats de presidir la Generalitat que se suposa que volen la independència de Catalunya. Per això era important veure com plasmaven aquest objectiu en el pla de Govern.
Finalment, després de gairebé quatre mesos de governar, el pla s’ha presentat aquest dimarts. Ja el tenim entre nosaltres: 145 pàgines, encapçalades per un pròleg firmat per Pere Aragonès (una pàgina) i una introducció de tres pàgines que repeteix el que diu el president de manera més extensa. I només 121 paraules en l’apartat de mesures titulat 1.1.1_Resolució democràtica del conflicte polític, que es limita a reivindicar el diàleg, l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. La paraula independència, així, clara i catalana, només hi surt un cop, en la cua de la frase final de la introducció: “… perquè com a país puguem assolir la independència en la forma de la República que desitgem”.
El document és, també en tota la resta d’apartats, una acumulació de bons desitjos. Tot el que es pugui demanar per tenir una Catalunya d’anunci és a la llista. Tothom firmaria per tenir un país així, aquí i a la Xina popular, si fos possible. Només falta afegir-hi mesures perquè Catalunya faci bona olor. Mentrestant, per exemple, Madrid treballa per bastir un potent hub audiovisual del castellà que deixarà el català definitivament en la marginalitat del consum d’entreteniment massiu de les pròximes dècades.
Podria semblar que l’objectiu de tantes paraules buides és no donar pistes a l’Estat, però resulta molt evident que simplement no hi ha cap pla per presentar batalla a la determinació amb què actua Espanya. Deu ser l’única manera de no trencar el govern cridat a treballar per a la ruptura.
