Vox no altera la composició de la política espanyola, només fa més visibles els seus fonaments. Els resultats de Castella-Lleó certifiquen el que sempre s’ha volgut negar a Catalunya, en el sentit que els votants de Ciutadans han estat sempre les bases socials de l’extrema dreta i l’ultranacionalisme espanyol, que a hores d’ara ja no necessita màscares ni pantalles. De fet, quan Ayuso diu que Vox és el partit d’Ortega Lara no fa més que reiterar, per si calgués, que el neofalangisme voxista és part essencial del règim del 78 i per això té dret a conselleries i ministeris.
Vox és el franquisme social que Albert Rivera i Inés Arrimadas van voler modernitzar estèticament, sense èxit. I Santiago Abascal és el pistoler falangista que ha retornat el moviment a les essències, amb banderes al vent i proclames guerracivilistes. Per a gran part de l’opinió pública espanyola, el neofalangisme és perfectament legítim, sobretot si té com a objectiu explícit i prioritari destruir la dissensió nacional a Catalunya i Euskadi.
La gran diferència respecte a l’extrema dreta d’altres països europeus és que Vox és Estat. És la ideologia dominant a la policia, els militars i bona part dels jutges. Per això el PP acabarà obrint la porta de la Moncloa als que destrossaran la precària pax catalana. I aquell serà el moment en què l’independentisme es jugarà la pròpia existència, aquesta vegada sense capacitat de retrocedir.
