Complicitats

El catalangate és un escàndol esfèric. És a dir, t’ho miris per on t’ho miris és un escàndol. I el que és més inquietant, la complicitat de la societat espanyola amb el cas. No tolerància, no. Complicitat. Una societat que ni demana explicacions a un espionatge massiu (i caríssim) d’aquestes característiques és que també participa en aquest entramat d’ultravigilància a l’adversari polític. És una nova versió d’allò que en diuen “alguna cosa hauran fet”, d’aquí que es vegi fins i tot amb bons ulls, i en defensa de la democràcia, un espionatge d’aquestes brutals característiques per part de l’opinió pública i i publicada espanyola.

És el que s’entendria com a nacionalisme espanyol. Tot s’hi val contra un adversari al que ja fa anys es treballa per deshumanitzar-lo. El concurs d’insults a l’independentisme, amb una claca catalana de suport, fa anys que és prime-time als mitjans públics i concertats espanyols, no n’hi ha de canals purament privats a Espanya. Per tant, sota el seu parer, si miren què hi tenen al mòbil els independentistes no només és normal sinó que és necessari. Per tant, l’escàndol, a ulls del nacionalisme espanyol -majoritari i de transversal- és innexistent. De fet, tinc l’íntima convicció que els posarien una medalla als responsables.

El control de les comunicacions d’aquestes característiques contra catalans, contra els representants i advocats d’una minoria nacional perseguida policialment i judicial, és un feixisme primari sinó fos per la banalització que s’ha fet del terme. És violentar un dels drets fonamentals més sagrats en defensa de l’establishment, sense control, explicacions o transparència. Potser la sort que hi haurà és que s’han espiat eurodiputats. El nacionalisme espanyol no ha tingut límits ni per això.