Per sisena vegada la patronal valenciana AVA ha convocat l’aquelarre anual que exigeix el Corredor Mediterrani, àlies corredor de la migdiada. Una vegada més, doncs, i en van sis, Juan Roig i l’alegre infanteria subordinada valenciana s’han aplegat per constatar evidències: que es tracta d’una obra necessària per al bon funcionament de l’economia espanyola, que és una infraestructura considerada prioritària per la Unió Europea, que descarregarà de camions, desgast i contaminació la Via Augusta -els romans sí que en sabien-, que farà de pol d’atracció per a inversors internacionals de tota mena perquè abaratirà costos finals de producció. Tot, fills meus, tot.
I una vegada més -i en van sis- el govern espanyol no en farà ni cas. Clar i més ras: perquè no li interessa. Les institucions de l’Estat van arribar fa molt de temps a la convicció que Espanya només serà Espanya si enforteix Madrid i arrasa la perifèria. El motor, la locomotora i el xiulet del revisor són a Madrid. Només Madrid pot assegurar la cohesió i la integritat d’Espanya. Una divisa acceptada pel PP, pel PSOE, per Ciutadans, per Unidas Podemos, per Vox i per qualsevol més que entre a la festa sense invitació.
L’articulació de la xarxa de gran velocitat espanyola n’és l’enèsima constatació. I no serà la darrera. Mai n’hi ha de darrere. Sempre en preparen una altra. Potser amb una altra idea va ser Felipe González qui va decidir que, per compensar ves a saber quines inversions de l’Estat a Barcelona, a Sevilla se n’havia de fer una de ben grossa i que Madrid s’hi havia d’unir amb una línia -la primera- de l’AVE espanyol. Després d’aquella llavor, José María Aznar es va envalentir i embalar. Va traçar una xarxa radial de trens corredors inútils que tenia com a objectiu unir la capital de l’Estat amb totes les capitals de les dites províncies. No se’n van amagar. Així ho van dir. I això ha donat lloc a bestieses tan descarnades com una majoria d’estacions de tren d’alta velocitat i escàs sentit que malfuncionen amb menys de cent passatgers al dia. Inversions multimilionàries fetes tabac per culpa d’una obsessió imperial. El dia que la Unió Europea passe factura a Espanya per haver balafiat milers de milions d’euros comunitaris en una infraestructura inútil el rei emèrit s’haurà de vendre les joies.
El traçat delirant de l’AVE espanyol ha agreujat l’antiga radialitat habitual de la Renfe. Abans per anar d’Alacant a València calia passar per La Encina. Ara no. Ara el primer punt de contacte entre la línia de gran velocitat que va de Madrid a València i la que acaba a Alacant és Conca. Enhorabona. Perquè la intenció d’Adif i dels successius governs centrípets mai ha estat unir Alacant amb València. El punt de trobada i referència familiar ferroviari és Madrid. Què se li ha perdut a un alacantí a València. Res. Si vol que li traguen la punxa del dit, ha d’anar a Madrid. Aquesta és la intenció mil i una vegades declarada.
Contra aquesta intenció concreta i minuciosa els empresaris valencians i catalans reivindiquen de fa anys el denominat corredor mediterrani. I mai ningú els ha fet cas. Dimecres passat aquests empresaris, juntament amb els presidents de la Generalitat Valenciana, de la de Catalunya i del govern de Múrcia, es van reunir a Barcelona per tornar a fer rogle. Cap novetat. Res. Les mateixes declaracions i les mateixes queixes habituals. Podrien haver-se repartit els paperots i els al·leluies de la darrera vegada.
La diferència del nou aquelarre ha estat aquesta vegada la presència de la ministra de Transports, Raquel Sánchez, que es va limitar a salvar el mal tràngol, a fer cara de malpair i a mentir. Mentir en les intencions. Sánchez va proclamar que les obres avancen perquè ja fan camí. Camí però no via. La ministra va anunciar que el mes que ve l’AVE arribarà a Múrcia. Però això no és corredor mediterrani. Això és tancar la connexió de Madrid amb Múrcia via Alacant. Mentida, doncs. I que l’any que ve serà realitat el trajecte Castelló de la Plana-València. Més mentida. Aquest tram té la mateixa intenció que la de Múrcia. Unir Madrid amb Castelló a través de València. Aquesta ruta fa riure. Va ser Mariano Rajoy qui va inaugurar un tram amb “tercera via” entre la capital de la Plana i la del país. No el seu país. Aquell dia el tren havia de fer el recorregut entre Castelló i València en vint minuts. Va trigar-hi dues hores. En un trajecte per on passaven combois de rodalia i de mitja distància. Una festa.
Raquel Sánchez en un pas més de vals descarat va acusar tots els presents de “victimisme”. Víctimes, segur, però no idiotes.
Mai hi ha hagut la intenció de fer un Corredor Mediterrani. L’únic corredor vàlid per a l’Estat és el central. Si tots els camins de l’imperi portaven a Roma, ara tots han de portar a Madrid. Ni que siga a preu de carregar-se tot allò que permet que el centre siga centre. No hi ha res a fer. Els empresaris valencians, però, no entenen res. Ells, que se senten tan espanyols, tan col·laboradors, i que han ajudat tant a definir l’Espanya actual, ara clamen en el desert. I els acusen de “victimisme” davant els seus nassos, com si foren catalans -els déus els en deslliuren. Potser l’autèntic corredor mediterrani és exactament aquest. La línia que ha d’unir tots els empresaris del País Valencià i de Catalunya amb greuges i insults compartits. Primer pas per arribar a unes altres conclusions.
Pel que fa als empresaris catalans -els mateixos que van desplaçar les seus centrals de les empreses perquè els ho exigia Espanya-, encara els passa poc. La majoria dels que dijous desfilaven davant la ministra no són independentistes. Haurien de constituir-se en alternativa vàlida per justificar que continuar dins Espanya té un sentit. I fracassen en tot. No els fan cas en res. No són ningú. La idea d’Espanya del PP i del PSOE -la idea habitual d’Espanya- els considera carn de canó subalterna. El fracàs del corredor mediterrani és el seu fracàs. Un altre més. Ja poden preparar el pròxim aquelarre pretesament reivindicatiu per a l’any que ve. En faran seixanta d’ací a mig segle.
5 
9 
