“Vendrem el petroli, però els diners els controlaré jo, el president dels Estats Units. I m’asseguraré que es mou en benefici dels ciutadans veneçolans i americans“. Si hi havia dubtes de l’objectiu de Donald Trump amb l’agressió il·legal sobre Veneçuela que ha acabat amb el segrest del president Nicolás Maduro, el mateix mandatari les ha esborrat d’una patacada com ho sol fer, amb una publicació a la seva xarxa social, Truth Social. Com han insistit els experts consultats per El Món, el petroli no és l’únic motiu, però si és al centre del relat que explica la invasió. En paraules del professor de la Universitat Pompeu Fabra, Àngel Rodrigo, la clau del batzac a Caracas “no és tant el petroli en si mateix com el missatge que pot fer el que vulgui amb ell”. I no és pas poc: la República Bolivariana –encara sota govern chavista, malgrat els millors esforços per atorgar a Trump una pulsió “democratitzadora“- compta amb les reserves de cru més amples del planeta, amb uns 330.000 barrils disponibles esperant en els jaciments del país. Part essencial d’aquest missatge ha estat una lloa implícita al sector petrolier estatunidenc. Segons ha difós el mandatari, les Chevron o Exxon Mobil del país tenen la capacitat d’inserir milions i milions de dòlars en el sector petrolier veneçolà, articulat al voltant de la nacionalitzada PDVSA. Les empreses internacionals, però, no semblen comprar aquest relat. “No serà cap revolució en el mercat en els pròxims mesos”, treu ferro Manuel Montero, director general del Grup Moure.
Cal recordar que, especialment des del 2013 -amb l’arribada de Maduro al palau de Miraflores, succeïnt Hugo Chávez– les infraestructures petrolieres de PDVSA s’han anat degradant, en un procés de desinversions i mala gestió que identifica el sector com a origen de la caiguda productiva del país. A principis de la dècada passada, Veneçuela aportava als volts del 7% de la demanda global de cru. 15 anys després, les vendes s’han reduït fins quedar-se congelades entre l’1 i el 2,9%. No és, per tant, un actor rellevant en el mercat petrolier internacional, com a mínim immediatament.
Ho constata també la reacció de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), que es va reunir diumenge, ja amb Veneçuela sota setge i Maduro a la presó; i va decidir mantenir congelada la producció un trimestre més, fins a finals del març. L’objectiu de Riad i Moscou, especialment, és mantenir estable el preu del cru, que ja s’ha desplomat el 2025; però no ha aconseguit estabilitzar-ho del tot. De fet, des de dilluns els barrils Brent i West Texas van en caiguda lliure, i tots dos es troben ja per sota dels 60 dòlars. Segons el president de Nieves Energia, Luís Nieves, la decisió de l’OPEP s’entén perquè “el mercat no està curt d’oferta de manera estructural”, i no necessita una injecció petroliera. Però, i això especialment, perquè malgrat els escarafalls de Trump, “Veneçuela no pot aportar un xoc positiu immediat d’oferta, fet que no fa evident l’argument de l’augment”.
Una inversió “sistèmica”
Trump ja ha xifrat les expectatives pel que fa a l’aportació petroliera de Veneçuela al mercat nord-americà. Segons el president nord-americà, PDVSA tindria emmagatzemats entre 30 i 50 barrils “sancionats” que hauria d’entregar als EUA, i que “es vendran a preu de mercat” un cop estiguin sota control nord-americà. Per mesurar el que suposa això, el 2022, el primer any en què els EUA van ser exportadors nets de petroli aquest segle arran de la guerra a Ucraïna, van vendre a l’exterior prop de 10 milions de barrils diaris. És a dir, Veneçuela aportaria immediatament la capacitat exportadora nord-americana de la feredat de cinc dies en producció en màxims.
Per aprofitar els nombrosos jaciments veneçolans, segons Nieves, les empreses implicades haurien d’entomar “un paquet d’inversions i reformes de sistema”, que anirien molt més enllà de l’accés i la gestió dels pous. L’empresari català estima que caldria un primer pas de recuperació operacional, que duraria fins a dos anys -manteniment, electricitat, sistemes industrials…-, i un segon de millora de la capacitat tècnica de processament i exportació, d’entre un i cinc anys -noves refineries, terminals i oleoductes-. Tot plegat, a banda de la reforma de l’administració, atesos els diversos casos de corrupció que han publicat els mitjans internacionals vinculats amb alts càrrecs de PDVSA, amb fins a quatre directors corporatius acusats en casos relacionats amb el desviament de fons. D’aquesta manera, el conjunt de l’operativa veneçolana no estaria a ple rendiment fins d’aquí entre 7 i 10 anys, comptant els canvis de governança. Les empreses petrolieres, doncs, no veurien potencials beneficis fins al 2033, en el millor dels casos.
Això, afegeix Montero, fa caducar els cicles tecnològics de la cadena de valor. “Parlem d’inversions de nivells tecnològics elevadíssims, que s’amortitzen a una velocitat tremenda, amb vides útils molt curtes respecte de la quantitat de diners dedicats”, raona el directiu. Així, la rendibilitat de l’aposta corporativa per Veneçuela està més que qüestionada. Això, malgrat que pot bloquejar les inversions, també pot ser un missatge estabilitzador a llarg termini, a ulls de Montero: les ingents quantitats de despeses de capital dedicades a la recuperació de les infraestructures veneçolanes poden actuar com a estabilitzador de preu. És a dir, les empreses no voldran rebaixar el preu del cru que es venguin, perquè buscaran cobrir les despeses generades per la reforma. “Estem parlant de molts i molts diners perquè això funcioni, és una inversió molt i molt elevada”, apunta l’expert; una inversió que pot posar un sòl a la possible baixada de preus que hauria d’acompanyar, a priori, la irrupció d’un actor al mercat internacional com la que imagina Trump per a Veneçuela.
De l’especulació a la benzina
Lluny dels efectes materials de la intervenció, Nieves alerta que la sacsejada immediata serà més financera que no comercial. “L’efecte més probable és el de la prima de risc, amb molta volatilitat, més que no pas un xoc d’oferta”, argumenta l’empresari català. La invasió pot ficar la por al cos dels inversors en matèries primeres, que poden mobilitzar-se i remenar el preu del petroli a més llarg termini, afectant en última instància el mercat menudista. Una sortida de capitals com la que es podria albirar, que refredaria l’interès per els futurs petroliers, podria ajudar el consumidor, que es trobaria a mitjà termini uns preus en monòlit significativament més baixos.
A més, afegeix Montero, Trump té a la mà una palanca per amenaçar l’OPEP, que busca preus petroliers raonablement elevats: si aconsegueix reactivar la producció petroliera veneçolana, podria accelerar les vendes i generar una sobreoferta que limiti encara més el cost del barril, contra els interessos de Rússia o l’Aràbia Saudita. Històricament, un petroli barat és dolent per als EUA, en tant que les seves tècniques d’extracció -el fracking, principalment- són molt més cares que a la resta del món. Ara bé, amb l’adquisició forçosa dels pous veneçolans, les multinacionals estatunidenques “diversificarien la seva cartera”, i podrien assumir les pèrdues generades pel cru barat i, al torn, guanyar quota de mercat respecte dels competidors del Golf.
