Brussel·les ha tornat a esclatar sota pressió. Pocs dies després de l’inici de la guerra a l’Iran, quan la crisi petroliera encara era una projecció i la darrera dada de preus de consum se situava dins els càlculs del Banc Central Europeu, la presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, va obrir la porta a desfer una dècada d’estratègia energètica per abraçar un antic amic: les centrals nuclears. Amb tots els reactors alemanys i italians tancats, i en camí de la frenada definitiva de les plantes espanyoles, la cap de l’executiu comunitari va assegurar, davant la primera potencial restricció d’hidrocarburs, que haver donat l’esquena a l’àtom en el mix energètic dels 27 havia estat “un gran error estratègic“. Les declaracions la conservadora alemanya, acompanyades d’un paquet de despesa dedicada a noves sortides nuclears, van encendre els ànims de part del seu espai polític, però també ha aixecat polseguera entre observadors i experts del sector energètic, que veuen un contrasentit llastar la transició renovable per girar cua cap a una tecnologia que, en paraules de l’investigador del Centre d’Economia Global i Geopolítica d’Esade (EsadeGeo) Juan Moscoso, “no és sostenible ni és viable econòmicament”. “No té cap mena de sentit“, etziba l’expert, en conversa amb Món Economia.
Similar és la postura de Jaume Morron, una de les veus autoritzades del món energètic català i antic gerent de la patronal de l’eòlica del Principat, EolicCat; que alerta que un gir atòmic com el que contempla Von der Leyen seria un “fiasco econòmic“. Morron ja fa temps que critica el retorn de les reivindicacions nuclears que tornen a sentir-se a l’Estat espanyol i a Catalunya, especialment arran de l’apagada general del 28 d’abril de l’any passat. Contra la postura de Von der Leyen, que veia en l’abandonament de les renovables una “decisió política” que havien pres els lideratges europeus a favor de les renovables, assegura que no han estat les institucions les que han marginat les centrals: ha estat el mercat mateix. “Als primers que haurà de convèncer serà als antics gestors, que prefereixen invertir en tecnologies més barates i més profitoses”, argumenta. Ja ho van fer, de fet, quan va ser el canceller alemany, Friedrich Merz, qui va flotar la idea a finals del 2025. Llavors, Berlin va llançar un globus sonda per implementar una “moratòria del desmantellament” de les centrals inactives al país. Sense obrir la porta a cap passa enrere, operadors de l’escala d’E.ON o EnBW van reiterar que “les llicències per retirar les centrals estaven actives i el procés no s’aturaria”. “Desfer-ho costaria anys i una inversió ingent”, va declarar llavors Georg Stamatelopoulos, director d’EnBW, en referència a una de les estructures, la de Neckarwestheim 2, a l’estat federal de Baden-Württemberg.
En aquest sentit, tant Morron com Moscoso coincideixen que un moviment a favor de la nuclear generalitzada té una probabilitat més que baixa de reeixir a Europa. “Les empreses que les operen cada cop més les estan aturant”, indica l’expert eòlic. Però no per obligacions legals, sinó per un mandat purament econòmic: el preu que imposa el mix renovable, molt més baix, expulsa la nuclear del mix, i provoca que tenir els reactors oberts no sigui rendible per als operadors. Es va donar, per exemple, l’abril del 2025, setmanes abans de l’apagada, quan l’eòlica sostenia bona part del sistema. Llavors, els reactors d’Almaraz i Cofrentes van quedar apagats perquè els preus elèctrics no justificaven la producció. Les entitats favorables a l’àtom, en el moment, denunciaven “l’alta càrrega impositiva” com a origen d’aquest desequilibri; si bé les xifres revelen una bretxa molt més ampla que la que poden causar els impostos. En aquelles setmanes, el preu de la llum es movia als volts dels 12 euros el MWh, mentre que el cost de producció atòmic era pròxim als 30 euros. “Els costos són ingents. El debat econòmic és fals”, rebla Moscoso.
La quimera de les noves centrals
Els experts indiquen, així, que qualsevol expansió de les nuclears quedaria fora del barem elèctric dels darrers anys, especialment en aquells entorns a on l’eòlica i la fotovoltaica funcionen correctament. Com recorda Morron, aquells països que estan instal·lant nous reactors han entomat despeses milmilionàries: sense anar més lluny, la central de Hinkley Point C, al comtat anglès de Somerset, tindrà un cost total -ajustat a la inflació- d’uns 48.000 milions de lliures esterlines. Al canvi, es tracta d’una mobilització de 55.000 milions d’euros, que servirà per instal·lar dos reactors amb una capacitat total de 3.200 MW de generació. Segons l’exgerent d’EolicCat, el cost d’amortització d’una instal·lació tan cara és “elevadíssim”, fet que dispararia el preu per MWh de l’electricitat generada un cop aquesta accedeixi al mercat. A França, els muntants són més baixos, perquè els sis nous reactors que busca instal·lar el govern d’Emmanuel Macron se situaran majoritàriament en localitzacions ja operatives. Tot i això, la despesa -majoritàriament pública- es dispararà fins als 80.000 milions d’euros. “Amb aquestes quantitats, es poden instal·lar parcs eòlics o fotovoltaics capaços de generar sis vegades la mateixa energia que els reactors”, revela Morron. El desequilibri, doncs, no és favorable als generadors atòmics.
Aquest salt queda reflectit clarament en els preus energètics. Segons el portal EUNERGY, que recull les dades de preus de tots els països de la Unió Europea, el megawatt l’hora ha costat aquest divendres a França uns 115 euros, amb un mix energètic ocupat al 68% per les nuclears i només en un 28% per les renovables, d’acord amb les dades de la Unió Europea. A l’Estat espanyol i a Portugal, amb prop d’un 60% de generació renovable, el preu volta els 11 euros per MWh. Val a dir que altres països amb una alta càrrega de renovables no tenen aquesta sort: a Dinamarca, per exemple, el preu supera els 110 euros aquest divendres; així com a Alemanya, ambdós amb ràtios de renovables més elevades que la península Ibèrica. Els experts locals apunten a l’augment de la demanda de gas natural, sense infraestructura local per a una certa independència en la gestió -com ara les gassificadores que operen al Port de Barcelona, entre altres punts estratègics de la regió-; en un moment en què els hidrocarburs romanen disparats per culpa de la guerra a l’Iran. En aquest context, el mercat marginalista europeu, que continua ancorant al gas el preu general de l’electricitat, llasta la capacitat del vent i el Sol per rebaixar la factura per als consumidors.
L’accelerada europea a les nuclears, però, explora també uns altres camins, com és el dels minireactors; unes estructures de menor capacitat amb costos més limitats. Ara bé, Morron recorda que aquesta mena de motors ja havien funcionat en els inicis de les centrals. “Els reactors modulars ja existeixen; i ja no van funcionar als inicis de la nuclear comercial perquè eren molt cars i la indústria va buscar economies d’escala”, reflexiona l’expert, recordant experiències com les de les centrals de Vandellós 1 o Zorita. “Són com els aerogeneradors sense pales: quan funcionin amb preus equivalents a les renovables, en podrem parlar. Fins llavors, no són viables”, colpeja.
Un impuls polític
Segons Moscoso, no s’han de cercar justificacions tècniques per al retorn del discurs renovable -perquè, segons l’investigador d’EsadeGeo, no n’hi ha-. La iniciativa és majoritàriament política. Per a l’economista, Von der Leyen ha vist com, amb la crisi petroliera, s’obria una nova amenaça a la sobirania industrial i econòmica europea. Vist aquest tremolor, Brussel·les busca alternatives per deixar de dependre del gas i el petroli russos, del Golf o dels Estats Units, vist que cap d’aquests actors sembla ser amistós. Ara bé, assenyala que els reactors com a motor d’autonomia estratègica tenen un gran forat: els aparells són a Europa, però no hi és el material imprescindible per fer-los anar. “Europa té moltes coses. Però, justament allò que no té, és urani”, ironitza l’expert. I afegeix: “N’hi ha en pocs llocs del món, per tant, el risc geopolític es manté”. Morron argumenta en la mateixa línia; i recorda, de fet, que els grans comercialitzadors d’urani enriquit són, essencialment, enemics del projecte europeu. “La meitat de l’urani enriquit que consumeix la UE ve de Rússia, i allà hi és el 70% de l’enriquiment. També n’hi ha al Kazakhstan i als Estats Units”, enumera. Per tant, la nuclear “no és una solució a la dependència energètica”.
A parer de Moscoso, aquest és, de fet, un dels factors que expliquen el gir pronuclear. Entre els grans valedors dels reactors a l’Eurocambra destaquen els grups de l’extrema dreta comunitària. Tots ells, apunta, pròxims al Kremlin. “No volen que Rússia perdi el seu negoci d’urani”, diagnostica l’expert en geoestratègia. De fet, diversos portals de notícies i influenciadors pròxims a Moscou fa dues setmanes que es fan ressò de totes les referències de Brussel·les a les nuclears, en defensa del sector. Tot i l’impuls polític, però, els experts consultats desestimen un projecte europeu a gran escala per recuperar l’àtom. “El paper ho aguanta tot, però el mercat serà qui decideixi. Les empreses tenen l’objectiu de tenir el compte d’explotació en verd, i no se sumaran a aquesta aventura”, conclou Morron.
1 
