El cant que diu que Europa és una, i no vint-i-set, sembla haver fracassat. Arran de la pandèmia, la Comissió Europea liderada per Ursula von der Leyen va passejar pel continent els autors de dos informes destinats a canviar-ho tot. Els dos exprimers ministres italians Mario Draghi i Enrico Letta -l’un, centrista tecnocràtic i antic president del Banc Central Europeu; l’altre, un socialdemòcrata esdevingut cara visible del federalisme europeu a través de l’institut Jacques Delors- van recórrer el continent per reclamar una unió que fos més unió; amb una integració més significativa entre els membres i millors mecanismes de coordinació laboral, financera i bancària que serveixin de fonaments per a una Europa més competitiva. “Un any després -lamentava Draghi en una conferència comunitària d’alt nivell el passat setembre- tots els reptes han empitjorat”. La implosió de l’ordre internacional provocada per l’administració Trump, criticava, va empènyer els 27 a caure en “la trampa de portar a terme esforços nacionals sense coordinació”. Europa, sostenia, està encara menys integrada, encara menys fragmentada: sense unió de capitals, sense unió bancària ni financera. I, segons un estudi del Banc Central Europeu, aquesta calamitat forada directament les butxaques dels consumidors: els tipus d’interès, la principal eina monetària de control de la inflació, funcionen molt pitjor en contextos fragmentats que en entorns ben articulats en les seves polítiques econòmiques.
És a dir, la capacitat del BCE de refredar les espirals de preus en la cistella de la compra està retallada per culpa del puzle sense acabar que és encara la UE. Així ho revela un recent estudi encarregat pel regulador monetari als economistes portuguesos Mariana Pires i Joao Duarte, ambdós professors a la Nova School of Business and Economics, l’antiga Facultat d’Economia de la Universidade Nova de Lisboa. En l’informe, que es fonamenta en dades de preus dels països de la UE, els experts demostren que “la integració és un determinant clau en l’efectivitat de la política monetària dins la zona euro”.
Més moviment de preus i del PIB
Segons les xifres que desgranen els autors, una pujada de tipus d’interès per controlar una espiral inflacionista té “un efecte negligible” en l’IPC dels països amb menor integració financera, al voltant del 0,04%; mentre que en aquells millor articulats amb el seu entorn, la resposta de la cistella de preus és 15 vegades més intensa, d’un 0,62% de la inflació interanual. Aquestes dades, asseguren, “indiquen que la transmissió de la política monetària als preus s’enforteix marcadament amb una integració més elevada”; mentre que allà on els mercats van per separats, els efectes són “insignificants estadísticament i econòmica”.
El patró, val a dir, és similar en l’expansió de l’economia: el creixement del PIB com a resultat d’una rebaixa dels tipus d’interès és més significatiu en els entorns ben integrats que no pas en els fragmentats. Segons l’estudi, un any després d’un moviment monetari expansionista, un ecosistema ben integrat experimenta una accelerada pròxima a l’1% en el conjunt de l’economia; mentre que aquelles regions que no tenen la coordinació necessària mostren uns efectes econòmics “petits i insignificants”, amb un repunt econòmic màxim del 0,21%. “La transmissió de la política monetària està materialment silenciada allà a on la integració financera és baixa”, sentencien. Això, val a dir, té una sortida positiva per al trencadís europeu: la mala transmissió dels tipus d’interès funciona en ambdues direccions. És a dir, una baixada de tipus d’interès també té un efecte menor sobre la inflació a l’alça.
Una gestió “desigual” dels diners
Com apunten els autors, la Unió Europea no és una unió completa ni tan sols pel que fa a la fragmentació financera. Els països del centre d’Europa, històricament millor coordinats, formen una sort de “nucli” financer dels 27, amb relacions bancàries, inversores i econòmiques en general més pròximes. La perifèria, més tardana, està substancialment més incomunicada respecte de Brussel·les i Frankfurt; i de la resta d’estats membre. Així, Pires i Duarte separen els països de la moneda única en dues subcategories. En una, els core: Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Francià, Alemanya, Luxemburg i els Països Baixos. A l’altra, els forans: Xipre, Grècia, Irlanda, Itàlia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta, Portugal, Eslovènia, Eslovàquia i l’Estat espanyol.
Ara bé, apunten cap a aquesta perifèria en un moment clau de la seva història: la resposta a la crisi financera global, quan les polítiques d’austeritat van situar moltes de les seves agendes econòmiques sota el control estricte de Brussel·les. Llavors, la seva integració va ser substancialment superior a la dels països del centre, en tant que no eren, a tots els efectes, independents de la Comissió Europea en termes fiscals i financers. Sota la integració total causada pels homes de negre, la resposta de l’IPC a una política monetària expansiva -una baixada de tipus d’interès- va ser de l’1%, en comparació amb el 0,5% dels països del centre, més independents pel seu caràcter conservador en termes financers. Quant a l’efecte sobre el PIB, les economies intervingudes van reaccionar a la rebaixa de tipus amb una expansió econòmica pròxima a l’1,1%, en comparació amb un 0,75% registrat per les seves contraparts més responsables. Amb una unió més pròxima, a més, els efectes de la política monetària va durar més, mentre que als més fragmentats, els efectes van ser “més transitoris”.
Així, conclouen els autors, sense una integració financera més sòlida, no es pot garantir que les polítiques monetàries -siguin aquestes restrictives o expansives- tinguin els efectes que busquen els legisladors. En primer lloc, perquè en un panorama supraestatal esquinçat, aquests efectes podrien no aterrar mai en l’economia real. I, en segon, perquè sense una unitat d’acció, podrien cristal·litzar-se només en certs entorns, deixant altres països membres a la intempèrie pel que fa a possibles escalades de preus o situacions d’estancament econòmic. “La integració financera no només és el teló de fons d’una unió monetària, sinó que determina la seva capacitat de transmissió”, conclouen els economistes.
