El Banc Central Europeu viu un estrany període d’aigües manses enmig de les turbulències econòmiques internacionals. En plena guerra oberta entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el de la Reserva Federal, Jerome Powell, Europa gaudeix d’una mala salut de ferro que permet als dirigents monetaris de la Unió esperar a la trinxera els moviments dels rivals. El consens dels analistes de mercat, segons una recent enquesta de l’agència Reuters, apunta que Frankfurt mantindrà estàtics els tipus d’interès en el 2% en la reunió d’aquest febrer, que se celebra a la seu del Banc entre dimecres i dijous; i que els deixarà intactes també durant bona part del curs. En les darreres setmanes del 2025, cal recordar, les previsions econòmiques alemanyes i la divisió envers els Estats Units van aixecar els ànims entre els més conservadors del govern monetari continental, i perfils com l’economista alemanya del BCE Isabel Schnabel, o el president del Bundesbank, Joachim Nagel, van obrir la porta fins i tot a aplicar noves pujades de tipus d’interès en els pròxims mesos per curar-se en salut davant possibles processos inflacionistes. Amb l’inici de l’any, les males perspectives que sostenen les principals economies del continent i el misteri que encara dicta el programa econòmic nord-americà han forçat els falcons a fer un pas enrere, i tot fa pensar que no es forçarà un encariment del crèdit a curt termini. “Els tipus estan en pausa, per moltes raons: Alemanya està estancada, França té un creixement feble i Espanya creix, però amb els sectors de sempre”, alerta el professor d’Economia de la Universitat de Girona, Joaquim Clarà.
Davant aquesta realitat, Clarà lloa la paciència del regulador monetari europeu. Segons el professor, el denominador més important de l’equació monetària del Banc Central és el del futur president de la Reserva Federal, l’exgovernador federal Kevin Warsh. Malgrat que el seu perfil és tècnic, i ja havia estat un membre rellevant de la Fed en contacte amb Wall Street des del 2008, Warsh és “molt més pròxim a Trump” que Powell, fet que obre les portes del banc central a les demandes de la Casa Blanca. I la demanda principal és una baixada de tipus contundent. Per a l’expert, la política econòmica de Trump segueix la màxima empresarial de la cerca de liquiditat a qualsevol preu. És aquesta màxima la que justifica la seva intenció “d’inundar el mercat de dòlars” per la via del crèdit, sense atendre a altres variables macroeconòmiques.
Més enllà dels efectes inflacionistes que les demandes trumpistes podrien tenir al país, una rebaixa intensa de la ràtio d’interessos des de Washington devaluaria encara més el dòlar, que ja es troba enfonsat respecte de l’euro, amb un factor pròxim a l’1,20 a favor de la moneda comunitària. Si la principal divisa comercial del planeta cau encara més, els experts alerten que hi hauria problemes seriosos per a la UE en termes com la compra d’hidrocarburs i altres productes energètics, o fins i tot la participació en cadenes de subministrament de les matèries primeres, totes elles marcades per la moneda dels EUA. En aquest sentit, qualsevol moviment que faci Frankfurt que alteri la relació amb el dòlar s’ha d’executar amb “cautela”. Si manté aquesta pausa, argumenta el professor, la institució que presideix Christine Lagarde “conserva el marge de reacció” en cas que el nomenament de Warsh provoqui un terratrèmol econòmic. “Si ara movem els tipus per por, ens podem trobar amb situacions encara més complicades“; com ara una retallada de tipus de més d’un punt -com la que demanaven els aliats de Trump- als EUA, sense poder enfrontar-la amb la política monetària pròpia. “Ara, encara hi ha temps per no haver d’actuar fins que calgui fer-ho”, raona.
La mala salut europea
Ara per ara, observant les xifres macroeconòmiques, no hi ha motius per endurir la gestió monetària a la Unió. Aquest mateix dimecres s’han conegut les dades d’inflació de l’eurozona, amb un retrocés substancial per tancar l’any, fins a l’1,7%. L’IPC dels països de la moneda única, doncs, es troba tres dècimes per sota de l’objectiu del 2% que marca l’acció del Banc Central. Entre aquesta estabilització de la cistella de preus i la mala maror productiva en algunes de les principals economies de la Unió, hi ha veus que, fins i tot, s’atreveixen a demanar rebaixes de tipus. És el cas de l’analista d’XTB, Manuel Pinto, que contempla fins i tot “una retallada de 25 punts bàsics en les pròximes reunions”, per evitar “moviments estructurals” que facin trontollar l’economia local. Segons l’expert, els acords comercials amb els EUA generaran una “desinflació addicional” que mostrarà, durant la primera meitat del 2025, una “desinflació addicional” que permetrà escalfar el mercat intern amb un flux de crèdit més generós. En aquest sentit, veu un cert caràcter performatiu en les alertes dels falcons: “no crec que ningú tingui interès a apujar els tipus amb una inflació a l’1,7% i les dades de PIB que hi ha”.
En el cas alemany, de fet, la posició dels seus enviats al BCE ha estat modulada pel mal comportament de la inversió interna. Malgrat que l’agència estatal d’estadística Destatis ha comunicat un lleugeríssim creixement del producte interior brut per tancar el 2025 -del 0,3%, escàs, però suficient per trencar set trimestres de flirteig constant amb la recessió tècnica-, la creació bruta de capital ha caigut cinc dècimes, i la inversió en maquinària i béns d’equipament industrial ha patit una batzegada contundent, del 2,3%. Tampoc interessa un crèdit més car a França, Espanya i Itàlia, que acumulen encara taxes d’endeutament gegantines -del 113, el 102 i el 135% del PIB, respectivament-, que no volen amortitzar a costos encara més elevats. “Les circumstàncies són econòmicament dolentes. La despesa en interessos del deute a França ja supera a la d’Educació i competeix amb la de Defensa”, detalla Pinto, que considera que només aquest jou hauria de ser suficient perquè els governadors pressionin per a una rebaixa.
