El món econòmic català sembla haver-se enamorat de Branko Milanović. Un cop aclarit el profund rol de la desigualtat en la formació dels sistemes econòmics moderns -i com el capitalisme la genera necessàriament– els teòrics que es qüestionen aquesta tendència han guanyat mercat. El serbi-americà, que fora economista en cap del Departament de Recerca del Banc Mundial, ja va visitar el Principat del bracet de la burgesia de Barcelona, com un dels plats forts de les jornades del Cercle d’Economia del 2025, les últimes amb el banquer Jaume Guardiola com a president. Ara, la Generalitat també l’ha volgut de cap de cartell, en aquesta ocasió de l’acte de presentació de la Nota Econòmica del Departament d’Economia i Finances que dirigeix Alícia Romero. En la seva intervenció, vehiculada a través d’una conversa amb el director general d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica de la Generalitat, David Lizoain, Milanović ha inserit Catalunya en un món en descomposició, marcat per l’alça d’alternatives polítiques reaccionàries i de potències fora de l’univers del que anomena “l’occident polític” -Europa, l’Amèrica del Nord, el Japó, Corea del Sud i Oceania-. “Ja tothom està d’acord que hem arribat a la fi de l’ordre neoliberal“, constata l’economista.
Segons Milanović, la composició mateixa del sistema-món ha mutat completament en les darreres dècades. “Ja no vivim al mateix planeta que hi havia als anys 90”, ha etzibat; tot recordant les anàlisis de referents del liberalisme polític de l’època, com el que feia John Rawls a la seva obra The law of peoples. El Segle XXI, a parer del serbi, ha provat que la fi de la història capitalista era una fal·làcia, i que les “forces socials” soterrades en tensió perpètua són encara els marcadors de l’esdevenir geopolític. Amb el pic de l’organització global liberal, en les acaballes del XX, tots els països “formaven part d’un grup -les grans potències del Primer Món- o aspiraven a formar-ne part”. L’anàlisi de llavors era senzill: la democràcia liberal era el cim de la muntanya, i les societats més endarrerides que, a poc a poc, desenvolupaven la seva economia, acabarien culminant en una reforma també institucional i de governança. Dues dècades després, dominen el planeta societats que “no tenien lloc” al cap d’aquells pensadors: països “autoritaris amb molt de creixement i influència global”; amb la Xina com a primer exemple, però també amb altres potències asiàtiques, de l’escala de l’Índia o Vietnam, que “han millorat molt les seves posicions respecte d’Occident”.
“Lliure mercat nacional”
L’amenaça de l’altre món, segons Milanović, ha provocat un retrocés localista en els grups polítics liberals d’occident, que han renunciat a algunes de les idees força que els van guiar a finals dels 90 per aprofundir-ne de noves. L’economista sosté que aquest perfil de partits ha detectat el caràcter bèl·lic de la creació del nou sistema -un “món molt més combatiu”-; i han deixat enrere l’ànim universalista que manté part de la socialdemocràcia. En el nou “capitalisme de la finitud” -que manlleva del francès Arnaud Orain-, el centre-dreta tradicional ha “accentuat els capítols econòmics del seu programa”, amb propostes de desregulació i aixecament de la política fiscal; a cost d’abandonar la “part social” que conservaven, amb els fluxos migratoris com a renúncia més flagrant. Així, l’ordre “internacional i cosmopolita” dels liberals ha esdevingut nacional, en el sentit més reduït del terme. Sobre aquest tauler ideològic, l’execonomista en cap del departament de recetca del Banc Mundial situa les coordenades de programes econòmics com els aranzels del president dels Estats Units, Donald Trump, que personifica aquesta retrotracció a la mínima comunitat.
Es tracta d’una tendència política que, a parer de Milanović, no ha estat pas imposada des d’elits polítiques i mediàtiques. Per a l’economista, el retorn de la figura de l’home fort al capdavant d’algunes de les principals potències globals, amb el mateix Trump, Vladímir Putin i Xi Jinping com a principals exemples, és la resposta -en cadascun dels casos, d’una forma distinta- als “excessos del neoliberalisme”. L’expert assenyala, en el cas nord-americà, els greuges causats per la “globalització neoliberal”, que ha mobilitzat moltes de les bases trumpistes contra les elits prèvies davant l’evidència que l’ascensor social que havia estat promès ha desaparegut. Per als xinesos, es tracta d’un rebuig a les polítiques liberalitzadores dels presidents post-dengistes, Jiang Zemin i Hu Jintao, que “van obrir a la plutocràcia les portes del Partit Comunista”. A Moscou, Milanović observa una entrega de l’estat a les elits securitàries per evitar la desfeta de l’era Yeltsin. Els grans caps de l’autoritarisme global “no són esdeveniments exògens, que van arribar per art de màgia: són manifestacions de forces socials que ja hi eren”.
Lluny d’atendre la necessitat d’aquests “oblidats de la globalització” -la caricatura amb què s’ha dibuixat la majoria del vot trumpista, allunyada de la base real de professionals de rang baix que mostren els principals estudis sociològics-, Milanović considera que aquesta tendència ha exacerbat la desigualtat que accelerava el sistema anterior. Als països rics, sosté, la tendència a la concentració de la renda continua accelerant, en forma d’enriquiment dels ja rics i d’empobriment de les classes mitjanes. A Europa, recorda, la distribució de renda podia situar els ciutadans més pobres entre el percentil 65 i el 70% del planeta; mentre que les classes altes ocupaven els darrers esglaons de l’escala. Aquests, dècades després, mantenen la seva posició relativa; mentre que els altres l’han perduda, i ara se situen en la mitjana global, elevada per l’enriquiment de la nova classe mitjana asiàtica. “El top no ha patit els efectes del nou sistema; qui ho nota és la part més baixa de la piràmide”, considera l’expert.
La nota econòmica
L’executiu, representat davant els assistents per la consellera Romero, ha buscat alinear les reflexions de Milanović amb el seu programa; i tots dos amb la nota, un recull d’una dotzena d’articles que exploren alguns dels forats econòmics més grans que pateix la Catalunya contemporània. Els autors dels 12 estudis que componen el volum han posat negre sobre blanc diversos aspectes d’aquesta pretesa coincidència analítica. La professora d’Economia de la Universitat d’Alcalà, Olga Cantó, analitza la concentració de la riquesa entre els ciutadans amb més poder adquisitiu de l’Estat, que s’ha disparat en les darreres dues dècades, fins al punt que l’1% més ric de la població espanyola acumula el 20% de tots els recursos.
Per la seva banda, el professor de la UAB Héctor Sala posa en relació l’estat de les rendes del treball a Catalunya amb la crisi residencial; i conclou que “el preu de l’habitatge posa en risc la sostenibilitat” de la redistribució de la riquesa al país. En aquest sentit, la tècnica de la Direcció General d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica de la Generalitat Anna Monreal proposa reformular l’IPC per afegir-hi els costos de l’habitatge en propietat, el model més amplament estès a Catalunya. Actualment, malgrat que el 67% de la població catalana viu en un pis o una casa en propietat, l’augment de preus en aquest àmbit no es contempla en els càlculs del cost de la vida, fet que crea bosses de “pèrdua de poder adquisitiu que l’IPC no detecta”.
També sobre habitatge versa l’estudi de la investigadora de la UPF, Alba Lanau, i l’expert del CIS Albert F. Arcanons, que observen l’impacte dels costos residencials sobre el creixement de la pobresa infantil. Segons els dos experts, la inflació de l’habitatge enfonsa encara més “famílies amb fills, en habitatges llogats en àrees urbanes”; amb un component més greu entre les llars d’origen estranger. El greuge, val a dir, fereix més els llogaters que no pas els propietaris, com demostra l’article dels tècnics de la Direcció General d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica de la Generalitat, Carles Badenes i Ermengol Bertran. Segons els economistes, els ciutadans en règim de lloguer “destinen un percentatge més alt dels ingressos a habitatge que els propietaris”; un desequilibri que llasta especialment els joves, després d’una caiguda de més de 34 punts de la propietat entre menors de 35 anys. Al terrabastall de l’habitatge s’afegeixen qüestions com la desigualtat salarial; els efectes de la governança empresarial en el repartiment de la riquesa o la influència de polítiques redistributives com la renda garantida de ciutadania en la garantia del benestar en les capes més baixes de la societat.
