Ja fa anys que Barcelona busca esdevenir sinònim d’start-up. Amb prop de 100 hubs tecnològics i unes 2.000 emergents a tancament del 2022, la capital del país ocupa ja un dels indrets privilegiats per fundar una nova firma de base tecnològica al continent. De fet, segons el darrer informe Startup Heatmap Europe, els fundadors comunitaris consideren l’ecosistema local barceloní el segon millor de tota la Unió Europea per aterrar un projecte empresarial, superat només per Berlín -el tercer de la regió, si s’hi afegeix el Regne Unit, en tant que també queda per darrere de Londres-. L’èxit de les start-ups, apunta el CEO de Tech Barcelona Miquel Martí, està íntimament vinculat a l’accés a talent i a capital. Els emprenedors europeus giren la mirada cap a Catalunya, amb el seu excel·lent entorn acadèmic en alguns dels àmbits tecnològics més punter, per la seva capacitat per atraure i crear els millors professionals del sector. L’aterratge, la fundació, no és ni de bon tros un problema a Barcelona. Ara bé, quan s’observen els estadis posteriors de les companyies emergents, el mercat de la ciutat cau substancialment respecte dels seus competidors. La presència d’scale-ups -empreses emergents que han aconseguit aixecar més d’un milió d’euros- a l’ecosistema barceloní és gairebé testimonial, i en pur volum d’aquesta mena de negocis ciutats com París, Estocolm, Tel Aviv o Amsterdam mostren un rendiment substancialment millor que el català.
Si el talent no és el problema, els obstacles del creixement han de venir per la banda del capital. “A l’Estat espanyol en general no es pot aixecar una gran ronda d’inversió, s’han de cercar els diners a fora”, lamenta Martí. El mateix Startup Heatmap confirma l’apreciació: mentre que regions com Londres o Berlín registren una dedicació a les inversions de capital en empreses emergents que volta el 2,5% del seu PIB durant el 2022, tant a Barcelona com a Madrid el registre és substancialment inferior, d’al voltant de l’1%. Hi ha un component, assegura l’expert, de maduresa de l’ecosistema. “Els grans VCs, que és d’on es treuen els diners, són a places molt concretes: Londres, París… però això té un punt de mite”, argumenta Martí. El continu creixement de les start-ups barcelonines suggereix que arribarà al nivell dels seus competidors comunitaris sense fer esperar gaire als empresaris. “És la conseqüència lògica de seguir creixent: si comences a tenir companyies interessants, els inversors també s’interessen”.
Els darrers cursos, val a dir, no han estat els més brillants per a la inversió en companyies emergents d’arrel tecnològica. Després d’una postpandèmia d’esclat de capital, amb un ritme de rondes que la inversora Rat Gasol descriu com a “bombolla”, l’elevada inflació i el disparat cost del crèdit han alentit el flux de capital cap a les start-ups. “El context econòmic global ha generat una gran prudència inversora”, assegura la directora d’operacions d’Onalabs; un batzac que ha alentit encara més l’accés a finançament de l’ecosistema barceloní i els seus patrons de creixement. Això, però, no és necessàriament quelcom negatiu. Gasol celebra que una estabilització de l’entorn financer de les start-ups hagi afavorit un nou paradigma més sostenible que defuig de la cultura del pelotazo. “Hi havia un model, amb el que sempre he estat molt crítica, de créixer molt ràpidament per ràpidament vendre”, una rutina altament especulativa que renunciava a la mirada llarga i al valor social de les empreses innovadores. “Ara que els inversors són més prudents, demanen més contenció de costos, creixement sostingut; ara es prima la rendibilitat” per sobre d’unes mètriques immediates disparades.
En un sentit similar s’expressa Martí, que assegura que “les start-ups amb bones mètriques de facturació i revenue són les més interessants per als inversors”. Models de negoci sòlids i escalables, plans financers de qualitat i un equip atractiu són factors cada cop més rellevants, molt més que el creixement sense sostre. “Els unicorns no em fan bategar”, raona Martí; o no tant com una visió holística i un entorn de negoci saludable capaç d’aixecar totes les iniciatives. Si bé és cert que l’informe comunitari situa fins a sis mercats per sobre de Barcelona quant a les millors condicions per escalar una empresa fins a un valor superior als 1.000 milions d’euros, els experts consultats no veuen l’acumulació de gegants com un objectiu especialment prioritari. “No parlem tant d’unicorns com de regions unicorn”, corregeix el CEO del Tech: ecosistemes locals potents, en què totes les branques estiguin a l’alçada, per sobre d’un grapat d’empreses que assoleixin un estatus global.
Una administració “feixuga”
Si bé el creixement sense límits hauria de deixar de ser un dels horitzons de l’ecosistema emergent -a Barcelona i arreu- els impediments administratius no són en cap cas benvinguts. “Els circuits de les administracions són molt feixucs, alenteixen molt” els procediments empresarials, assegura Gasol. En un entorn tan dinàmic com el de les start-ups, això és un mur cada cop més alt, especialment davant potencials ecosistemes rivals, com pot ser el de Tel Aviv, on la burocràcia és accessible i els procediments documentals es pensen per no entorpir el creixement dels nous negocis. El govern espanyol ha mostrat certes concessions a la natura variable i dúctil de les start-ups, si bé les normes actuals no són ni suficients ni puntuals. “La llei d’start-ups va molt lenta, fins fa poc Enisa no ha començat a reconèixer què és una empresa innovadora”, critica Gasol. Fins i tot amb una aplicació més dinàmica que l’actual, subratlla la inversora, la norma, una de les propostes estrella de la ministra d’Afers Econòmics Nàdia Calviño, no és ni de bon tros suficient per cobrir les necessitats de l’ecosistema. “És un pas endavant; però encara li queda”, comenta la inversora, tot subratllant que encara queden “incoherències” en el text.
Com la majoria del sector, tant Gasol com Martí reconeixen la llei d’start-ups com un punt de partida correcte per a un camí legislador molt més llarg. Les normes que regulen l’ecosistema innovador a l’Estat han de desfer-se, reclama el CEO del Tech, de “totes aquelles mesures que li fotin una clatellada permanent a la tresoreria d’una companyia petita”. El marc fiscal espanyol i català, en aquest sentit, no és el millor del seu entorn. “A Suècia, una start-up no paga pràcticament impostos durant els 4 primers anys”, etziba el directiu. Amb unes exigències impositives tan reduïdes, els emprenedors poden dedicar “el cash que perceben a millorar el seu projecte”. Altres ens públics, alguns de molt propers, dediquen un bon muntant a rondes en fases primerenques per a empreses amb potencial “que poden no acabar en res”. A Portugal, per exemple, es reserven entre 80 i 90 milions d’euros per a finançaments pre-seed en condicions molt favorables que ajuden a encetar projectes empresarials amb potencial. Al mateix temps, les administracions espanyoles han preferit dedicar les seves ajudes a millorar sectors ja establerts en comptes de crear-ne de nous. “Les ajudes han anat a parar a les grans empreses; el finançament se l’emporten sempre els mateixos”, colpeja Gasol.
Sector privat, cooperació pública
En aquest sentit, la cosa pública té un rol especialment rellevant a l’hora d’impulsar un ecosistema tecnològic. En un entorn on el capital privat busca rendibilitats immediates, han de ser les administracions les que donin suport a aquelles transferències tecnològiques que, si bé poden trigar a generar guanys econòmics, prometen aportar un alt valor al seu entorn social. “Cal plena ajuda institucional, apostes clares de les nostres institucions per donar suport als emprenedors”, reclama Gasol, tot identificant un profund problema a les institucions catalanes: “el talent d’aquí l’aprecien els de fora, però els locals no”. Gasol, en aquest sentit, és especialment crítica amb els inversors, tant públics com privats, de l’ecosistema català; una espècie que sovint busca apostar el seu capital a projectes forans mentre “Barcelona capta diners estrangers, perquè s’adonen del nostre talent”. Posa l’exemple d’un sector que coneix de prop, el biofarmacèutic: les tecnologies de la salut tenen a Catalunya un dels seus espais més creatius i poderosos. “Tenim hubs punters a escala mundial, som la referència del pharma a Europa”, lloa Gasol. “Després, però, el fàrmac el comprem a fora”.
A banda de la cooperació amb el sector públic, Martí destaca també la rellevància de generar sinergies entre start-ups i corporacions establertes; especialment a un entorn com Barcelona on tantes incumbents han decidit situar els seus hubs d’innovació i transformació digital. Estructures com la de Pepsi, Danone o Lufthansa a la capital del país compten amb una “tecnologia que el fundador d’una start-up no pot ni somniar”; mentre que el dinàmic teixit emprenedor aporta a les grans firmes “agilitat i una millora dels processos interns”. “De vegades les corporates són tan grans i tenen processos tan complexos… introduir-hi una start-up accelera molt la cosa”, insta el CEO.
Barcelona, regió unicorn?
Tot i les clares limitacions que encara pateix l’ecosistema emergent barceloní -sigui per les seves pròpies errades; per l’entorn inversor o per l’excessiva estructura reguladora que l’emmarca- els experts consultats coincideixen que els vímets per a la competitivitat internacional hi són més que presents. Això, és clar, si es continua fent la feina en la direcció correcta, i si es fa des de totes les instàncies implicades. L’accés a capital, per si sol, no soluciona les limitacions innovadores d’una ciutat. “Madrid té molts diners, però sense una certa visió holística del seu sector, ha perdut un lloc”, alerta Martí. El directiu, és cert, identifica a Catalunya la voluntat de seguir el camí correcte. Mentre a la capital espanyola s’ha abandonat la política industrial, “a Catalunya hem creat un PNI, un pacte per a la societat del coneixement…”.
Gasol, per la seva banda, reconeix que l’entorn macroeconòmic obliga a ser prudent amb el futur immediat de l’ecosistema start-up de la ciutat i del país. Fins i tot quan el preu del crèdit i l’espiral inflacionista es calmin, però, insisteix al canvi de paradigma. “Cal aquest canvi de mentalitat, no podem tornar al model del pelotazo“, hi torna Gasol, tot alertant que “si no aprenem, prendrem mal”. Amb aquest canvi de mentalitat com a referència reguladora, la inversora reconeix les bones intencions de les administracions catalanes a l’hora de generar un entorn amistós per a les start-ups, però la inestabilitat política “no ajuda ningú”. “La voluntat hi és, però no hi ha continuïtat; cal tranquil·litat, calma” per aterrar i interioritzar els canvis i aplicar les millores que calguin. Martí, en un sentit similar, emfatitza la necessitat de no aturar-se. En l’àmbit de les empreses emergents, “si deixes de nedar, t’ofegues”. I Barcelona, amb tots els seus avantatges competitius, encara no és a fora de l’aigua. “Si no som capaços d’esdevenir una regió unicorn, no competirem”, conclou el CEO.
