Aquest diumenge el parc d’atraccions Tibidabo es vestirà de gala per celebrar els seus 125 anys d’història amb una gran festa oberta a la ciutadania. Més enllà de ser un icona sentimental per a generacions de famílies, el parc representa avui un model de gestió pública sostenible que rep més de 600.000 visitants a l’any i que cerca constantment l’equilibri entre la viabilitat econòmica, la preservació del patrimoni i l’excel·lència en el servei. Parlem amb la seva directora, Rosa Ortiz, sobre el present i el futur d’aquest espai únic, la convivència entre el públic local i el turista, i el valor incalculable de continuar oferint emocions reals a les altures de Barcelona.
El Tibidabo celebra 125 anys i és un dels pocs llocs de Barcelona que pot dir que ha format part de la infància de cinc generacions. Què significa dirigir un espai amb aquesta càrrega emocional?
És un gran orgull, tant per a mi com per a tot l’equip de persones que fem possible aquesta celebració. Fa pràcticament un any que pensem com organitzar-ho. Com que és un espai molt emblemàtic i estimat per tothom, volíem que tota la ciutadania hi pogués participar, no només els visitants habituals, sinó també aquelles generacions que hi van venir amb els seus pares o avis. Per això vam sumar-nos a la caminada popular amb Barnatresc, per connectar la ciutat amb el cim i celebrar aquests 125 anys de diversió a Barcelona.
Si pogués recuperar una imatge del Tibidabo de fa 125 anys i posar-la al costat de l’actual, què li agradaria que es veiés que ha canviat i què voldria que continués exactament igual?
Em costa escollir-ne només una, en diré dues! La primera seria la del primer funicular que va haver-hi a l’Estat, amb el conductor, els cotxes d’època i la gent vestida d’aleshores. Posada al costat de la Cuca de Llum —el funicular actual, premiat internacionalment per la seva arquitectura sostenible—, mostra com es manté l’essència innovadora de fer fàcil l’accés a la muntanya. La segona imatge és emocional: la mirada dels nens. Quan un infant puja per primer cop sol a una atracció com el Xuxutren i s’acomiada dels pares, la seva cara d’il·lusió és exactament la mateixa avui que fa un segle. Aquesta essència no ha canviat gens.
El parc va néixer amb la voluntat de ser un espai per als barcelonins. Encara és el seu públic principal o s’ha convertit també en una atracció turística de primer ordre?
Segueix sent, principalment, un parc molt vinculat a la gent local i a les famílies que se’l senten seu. Tanmateix, també s’ha obert a nous residents i a turistes. Aquests últims s’acosten sobretot a l’Àrea Panoràmica, atrets per les vistes i per la història del parc, un espai que des de l’any 2002 és obert i accessible per a tota la ciutadania.
Quin pes tenen avui els visitants de Catalunya, de la resta de l’Estat i els internacionals?
El nucli principal continua sent el públic local i familiar. El visitant internacional busca principalment gaudir de l’emblemàtic mirador i de l’Àrea Panoràmica. És una convivència molt natural: el parc d’atraccions manté el seu públic fidel, mentre que la zona oberta de la ciutat atreu qui vol descobrir el punt més alt de Barcelona i la seva oferta gastronòmica o patrimonial.
Hi ha el risc que un lloc tan emblemàtic acabi pensant més en el turista que en la família de tota la vida? Com es busca l’equilibri?
L’equilibri es troba en la pròpia gestió del parc. La prioritat és i serà la família i l’experiència del visitant, que passa una mitjana de sis hores amb nosaltres. L’accés a la muntanya i l’aforament estan regulats per la capacitat del mateix transport públic (com el funicular) i dels aparcaments, la qual cosa evita la massificació i garanteix que l’experiència continuï sent d’alta qualitat i molt personalitzada.
Des de la propietat de l’Ajuntament el 2002, després d’haver estat un negoci privat, què ha aportat la gestió pública? Què creu que hauria estat diferent si continués en mans privades?
La gestió pública ha aportat una visió oberta i sostenible, centrada en valors com l’educació, la solidaritat i el compromís ambiental. S’ha aconseguit que el cim sigui de tots, eliminant la massificació de vehicles privats a la muntanya i apostant pel transport sostenible. A més, desenvolupem projectes educatius destacats, com el programa STEAM i el Fisidabo i col·laborem amb ONG. Al Tibidabo preservem el patrimoni històric de la ciutat sense perdre l’equilibri econòmic.
Amb una estructura de costos elevada (personal, manteniment, seguretat, renovació d’atraccions), quins són els principals reptes econòmics i quina és la relació entre els ingressos i les necessitats d’inversió?
Anem a buscar sempre l’equilibri econòmic per no ser una càrrega per a les finances públiques. La partida de despesa més important és el personal, que alhora és la que aporta més valor a l’experiència del visitant, pel tracte humà i molt proper. L’altra gran partida és el manteniment i la preservació del patrimoni (com l’Avió o els Autòmats). Les inversions es reverteixen a mantenir l’essència històrica, incorporar noves tecnologies i renovar les atraccions que no són patrimonials per mantenir el parc sempre atractiu.
Si l’autosuficiència condiciona la magnitud de les inversions, com es decideix quan cal fer un esforç econòmic per mantenir atraccions històriques o millorar serveis?
Es treballa en tres eixos: la preservació obligatòria del patrimoni històric, la incorporació de novetats per a cada temporada (com la campanya de Halloween o Nadal) i la millora de la tecnologia per facilitar l’experiència del client, com la digitalització en la compra d’entrades i els accessos. Un exemple d’innovació eficient és el Tibidabo Express, on mitjançant ulleres de realitat virtual s’ofereix una experiència totalment nova sobre una atracció ja existent.
La societat cada vegada es mostra més sensible a la seguretat, el medi ambient i el benestar en família. Com afecta això la gestió de les atraccions?
Ens condiciona de manera absolutament positiva. La normativa de seguretat ens marca quan cal renovar o adaptar una atracció, com va ser el cas recent de l’atracció Alaska per als més petits. Pel que fa al medi ambient, estem ubicats en ple Parc Natural de Collserola, per la qual cosa el compromís amb la sostenibilitat i la reducció del transport privat és ferm i prioritari.
Amb una oferta d’oci tan àmplia, incloses alternatives digitals i experiències immersives, què pot oferir el Tibidabo que no pugui trobar-se en qualsevol altre lloc?
Ofereix experiències reals i compartides en un entorn màgic. En un món cada cop més digital, compartir un riure mirant-se als miralls deformants, sentir la velocitat o la por junts i mirar-se als ulls amb la ciutat als peus és un valor incomparable. Aquestes experiències viscudes en família queden gravades a la memòria i seran, en el futur, un autèntic tresor a preservar.
El parc està en un entorn natural excepcional i, alhora, atrau molts visitants. Com es gestiona la relació entre la voluntat de créixer i la de reduir l’impacte sobre el medi?
Més que créixer en volum, el nostre objectiu al parc d’atraccions és mantenir-nos entorn dels 600.000-650.000 visitants anuals, que és la capacitat màxima per garantir una estada de qualitat de sis hores de mitjana. La voluntat de creixement es dirigeix a millorar la satisfacció del client i a desestacionalitzar les visites a l’Àrea Panoràmica entre setmana, aprofitant els fluxos turístics sense saturar mai la muntanya ni l’entorn natural.
Com s’imagina el Tibidabo d’aquí a 50 anys, quan hi vagin els fills o els néts dels nens que hi juguen avui?
M’ho imagino com un reducte de convivència i d’emocions reals. Potser la tecnologia haurà canviat la manera d’interactuar amb algunes atraccions, però el valor d’anar a un lloc físic a gaudir amb la família, compartir riures i mirar Barcelona des de les altures continuarà sent un pilar insubstituïble.
