El govern espanyol s’afanya a revifar l’oferta residencial davant l’evidència que la crisi que viu el sector no anirà enlloc en el futur més pròxim. Amb el preu dels immobles en règim de compra disparat, seguint el camí dels lloguers, i les hipoteques creixent sense aturador en volum i en quantia unitària, la banca de l’Estat s’ha cansat de repetir que “no hi ha bombolla”, però que els potencials compradors estan a prop de ser expulsats del mercat, com ja ha passat amb els llogaters. Per enfrontar-ho, el president espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat aquest dilluns un pla per buscar alguna mena d’entitat per al parc residencial públic de l’Estat, marginal en comparació amb el de la resta d’Europa: a Espanya, l’habitatge sota control de les administracions ocupa el 2% de totes les edificacions residencials; una ràtio incomparable amb la de mercats més funcionals, com el francès, que eleva fins al 17% l’oferta regulada, i ja agrupa el 43% dels llogaters. La solució, una partida de més de 14.000 milions d’euros del fons sobirà España Crece per construir un total de 15.000 habitatges l’any, que s’elevarien fins a uns 23.000 milions afegint-hi la inversió privada que aixecaria el muntant. Un projecte que Sánchez ha anunciat a bombo i plateret, i ha fet servir com a arma contra les extremes dretes espanyoles, a qui ha acusat d'”ignorar sistemàticament la realitat” de la bona salut econòmica espanyola. L’eufòria de la Moncloa, però, no s’ha contagiat al sector immobiliari, soci potencial en l’ànim per accelerar la construcció. El consens del sector és que la iniciativa és amplament insuficient, i no adreça les necessitats immediates de la ciutadania. És, segons una veu empresarial, “fum per omplir titulars“.
En les lectures sectorials més optimistes, la inversió pública anunciada per Sánchez és “un pas positiu, però insuficient si no s’agilitza el sòl i la gestió”. Així ho considera el personal shopper immobiliari Iñaki Unsain, que alerta que “els diners, per sí sols, no resolen el problema” si no hi ha noves garanties reguladores per a les constructores. “En moltes ciutats, el problema no és que no hi hagi promotors disposats a construir, sinó que no hi ha sòl finalista, o els terminis administratius són eterns”, contempla l’expert. D’aquesta manera, assegura que el finançament públic anunciat per la Moncloa no serà capaç de mobilitzar les empreses si no ve acompanyat de novetats en l’àmbit burocràtic: “si no se simplifiquen les llicències i es desbloquegen desenvolupaments, l’impacte real de la mesura quedarà molt per sota d’allò que s’ha anunciat”, sentencia.
Per altra banda, el CEO del comparador hipotecari Trioteca, Ricard Garriga, avisa que una mesura com aquesta té algun component positiu, si bé a curt termini funciona exclusivament com a eina de campanya, però “no ajuda les famílies que busquen domicili”. Segons Garriga, els terminis del sector públic i els obstacles administratius que haurien de passar les promotores allarguen substancialment la realització de les potencials obres: “Cada cop que qualsevol govern anuncia un pla per a posar sobre la taula habitatge de protecció oficial, sigui aquest de compra o lloguer, l’execució es demora durant set anys”. D’aquesta manera, en un moment d’emergència residencial recent, compradors i llogaters no experimentaran cap canvi pel que fa a la fluïdesa del mercat. El directiu avisa que, si tot va bé, les primeres entregues dels immobles no es realitzaran fins al 2033, i, per tant, “no ajuda les famílies que busquen un sostre” en ple 2026. En aquest sentit, crida a prendre mesures financeres immediates per millorar les condicions d’accés a la compra. Un exemple clar, sosté, seria bonificar l’impost de transmissions patrimonials, que recarrega el comprador entre un 4 i un 10% del preu del pis o la casa, segons el territori. “Fins que no ho facin, no atacaran el problema d’arrel”, argumenta Garriga.
Similar és la lectura de Robin Decaux, CEO de la plataforma digital d’inversió immobiliària Equito. Per a Decaux, si bé el programa té cert potencial, no respon a les necessitats immediates del mercat i dels seus actors principals, els clients. “Els efectes d’una iniciativa com aquesta no es produeixen de forma immediata”, alerta el directiu; que també veu la necessitat d’acompanyament institucional com el que fins ara no s’ha aplicat. Per a un bon funcionament, assegura, “requereixen planificació urbana àgil, seguretat jurídica i coordinació entre administracions, a més de models de finançament que permetin desenvolupar projectes viables en el temps”. Ara per ara, l’únic detall en termes financers que s’ha pogut conèixer ha estat facilitat a La Vanguardia, per veu del president de l’Institut de Crèdit Oficial, Manuel Illueca: préstecs directes bonificables en un 30% per als promotors que acceptin les condicions de la Moncloa. Queda per veure la rebuda del mecanisme un cop se’n concretin les xifres i els procediments.
Xifres per sota de la necessitat
Com indiquen les diverses veus sectorials que s’han expressat respecte del programa, la xifra de 15.000 residències que planteja construir anualment Sánchez un cop carburi el finançament “sembla espectacular”, però queda molt lluny de les necessitats residencials de les famílies. Els números del dèficit residencial espanyol ballen segons l’autor de cada anàlisi, però tots els càlculs tenen en comú que multipliquen per diversos factors l’objectiu del full de ruta de Sánchez. Segons Garriga, el forat actual és d’uns 200.000 habitatges, una escala ja de seu inabastable per a España Crece, però que anirà ampliant-se a mesura que es creïn més nuclis familiars que nous habitatges.
El director d’estudis del portal Pisos.com, Ferran Font, per la seva banda, apunta a càlculs del Banc d’Espanya que eleven el dèficit estructural fins a 700.000 habitatges. L’Estat, avisa l’expert, “crearà gairebé 3,7 milions de noves llars els pròxims 15 anys, i la bretxa entre oferta i demanda continuarà expulsant els ciutadans del mercat”. Hi ha previsions, val a dir, fins i tot més ombrívoles: l’Informe Immobiliari de Bankinter, publicat aquest mateix dilluns, alerta que en una dècada -el 2036, tercer any de funcionament complet del projecte de Sánchez, segons les previsions del sector- el forat d’oferta haurà crescut per sobre dels dos milions d’habitatges. Els experts de l’entitat s’han mostrat resignats, i, fins i tot comptabilitzant les noves inversions, “es pot dir amb total seguretat que els habitatges acabats no cobriran ni la meitat de la demanda estimada”.
Polítiques “deplorables i patètiques”
El projecte de Sánchez ha tingut la virtut de posar d’acord actors, a priori, molt llunyans en les seves interpretacions de l’emergència residencial. El sector immobiliari troba un diagnòstic similar al seu a les files de Podem: el partit morat, a través del seu coportaveu i secretari d’organització, Pablo Fernández, ha titllat de “paraules buides” el compromís de Sánchez. Els d’Irene Montero i Ione Belarra han reiterat la seva desconfiança envers la voluntat de la Moncloa de tirar endavant un projecte d’habitatge públic amb cara i ulls. “És una cosa que fa temps que repeteixen i no fan. No es tradueix en cap realitat per enfrontar la crisi”, ha etzibat Fernández; que ha titllat la gestió de l’habitatge de l’executiu d'”infame, penosa, deplorable i patètica”. “És regalar diners als propietaris en comptes d’acabar amb l’especulació”, ha reblat. Menys oposició ha trobat a l’altra meitat de l’esquerra castellana, els seus socis de govern a Sumar, que veuen amb bons ulls el programa, però reclamen que es torni a adreçar la pròrroga automàtica dels contractes de lloguer sense pujades més enllà de l’IPC. Segons la portaveu del partit de Yolanda Díaz, Verónica Martínez Barbero, les alces d’entre el 30 i el 50% que patiran els llogaters que acabin contracte el 2026 “són una expulsió generalitzada de gent de les seves llars”.
