La regulació dels lloguers a les zones de mercat residencial tensionat ha aconseguit contenir l’evolució dels preus a Catalunya, però no ha eliminat les diferències entre territoris ni ha resolt les dificultats d’accés a l’habitatge. Dos anys després de l’entrada en vigor del topall, les rendes dels nous contractes a les zones regulades s’han incrementat només un 0,7% respecte del primer trimestre del 2024, mentre que als municipis que han quedat fora de la mesura l’augment arriba a l’11%.
Les dades del segon trimestre del 2026, elaborades a partir de les fiances dipositades a l’Institut Català del Sòl (Incasòl), situen el lloguer mitjà a Catalunya en 877,81 euros mensuals. La xifra representa un increment interanual del 2,7%, però és pràcticament idèntica a la registrada abans de l’aplicació de la contenció de rendes. El contrast territorial és especialment significatiu: als municipis declarats zones tensionades, el preu mitjà se situa al voltant dels 894 euros, mentre que a la resta de Catalunya arriba als 648,20 euros.
Barcelona presenta una evolució encara més marcada. La capital catalana ha registrat una reducció del 4,4% del preu mitjà dels nous contractes des de l’entrada en vigor de la regulació, fins als 1.140,90 euros mensuals. La comparació amb els municipis no regulats apunta a una divergència entre dos mercats que evolucionen a ritmes diferents: mentre les rendes s’han mantingut contingudes als territoris intervinguts, als municipis sense topall han crescut molt per sobre de la inflació.
La fotografia que deixen les dades és, per tant, la d’una contenció desigual. La regulació ha frenat l’escalada dels preus allà on s’aplica, però el cost de l’habitatge continua sent elevat, especialment a l’entorn metropolità i a les principals ciutats del país. El diferencial entre Barcelona i la resta de Catalunya també evidencia fins a quin punt la pressió residencial es concentra en determinats territoris.
Un mercat dividit territorialment
La declaració de zones de mercat residencial tensionat afecta 271 municipis catalans, on viu aproximadament el 90% de la població. La mesura, desplegada en dues fases durant el 2024, va introduir límits a les rendes dels nous contractes amb l’objectiu de frenar els increments en els mercats amb més dificultats d’accés.
El balanç dels dos primers anys situa el debat en l’eficàcia de la intervenció pública sobre els preus. Les dades del Govern apunten que la contenció ha permès evitar que els lloguers segueixin la mateixa trajectòria que als municipis no regulats. Alhora, el mercat continua condicionat per una oferta insuficient davant d’una demanda elevada, especialment a les àrees metropolitanes.
La discussió econòmica ja no se centra únicament en si el topall redueix les rendes, sinó també en com garantir que aquesta contenció sigui compatible amb un increment de l’habitatge disponible. L’evolució dels contractes, la sortida de pisos del lloguer habitual i el pes de modalitats com els arrendaments de temporada continuen sent elements determinants per valorar l’impacte global de la regulació.
En aquest escenari, la diferència entre municipis tensionats i no tensionats també planteja interrogants sobre els efectes territorials de la política d’habitatge. La pressió sobre les zones regulades pot desplaçar part de la demanda cap a municipis propers que no estan sotmesos als mateixos límits, on els preus han experimentat increments més intensos.
Dos anys després, el balanç mostra que els preus dels nous contractes s’han estabilitzat en bona part del mercat regulat, però el repte de fons continua intacte: ampliar l’oferta de lloguer assequible i evitar que l’accés a l’habitatge depengui cada vegada més del municipi on es busca pis.
