L’executiu de Pedro Sánchez ha trobat una nova manera d’afrontar el drama dels desnonaments: traslladar la responsabilitat immediata a les autonomies. El nou decret d’habitatge pactat pel PSOE i Sumar, que s’ha de votar al Congrés estableix que, quan una persona vulnerable estigui a punt de perdre el seu habitatge i l’administració no pugui oferir-li una alternativa residencial, serà la el seu govern qui haurà d’assumir el deute amb el propietari per evitar el desnonament. Madrid assegura que posteriorment compensarà les autonomies pel cost, però la primera resposta, i l’obligació de posar els diners sobre la taula, recaurà en els governs territorials.
La fórmula permet al govern espanyol presentar una resposta davant un dels problemes socials més enquistats del mercat immobiliari, però desplaça bona part de la pressió sobre unes administracions que ja gestionen les polítiques d’habitatge i els serveis socials amb recursos limitats. Si no hi ha pis disponible, l’alternativa passa a ser pagar el deute.
El mecanisme s’activarà quan una persona vulnerable no disposi d’una alternativa habitacional adequada. En aquests casos, el jutjat requerirà les administracions perquè informin dels recursos disponibles i ofereixin una solució. Si aquesta alternativa no existeix, el govern territorial haurà d’intervenir econòmicament per evitar el llançament. El decret fixa un termini de dos mesos perquè l’administració pugui pagar el deute i aturar el procediment. La mesura afecta especialment els casos en què la vulnerabilitat està acreditada i no existeix cap habitatge alternatiu on reallotjar la família.
L’Estat compensarà després
L’executiu del PSOE i Sumar defensa que la mesura no es convertirà directament en una nova càrrega estructural per als territoris. Estableix que l’Estat les compensarà pels imports que hagin d’assumir. És a dir, la factura final no necessàriament recaurà sobre les arques públiques de la Generalitat o de qualsevol altre govern implicat.
Però això no elimina el canvi de responsabilitat. Els governs autonòmics seran els que hauran d’actuar quan el desnonament arribi al jutjat, trobar els recursos, tramitar la resposta i, si cal, avançar els diners perquè el propietari cobri i la família no perdi l’habitatge. A la pràctica, Madrid fixa el marc i les obligacions, mentre que la resposta sobre el terreny queda descentralitzada. I és precisament aquí on apareix un dels principals interrogants de la mesura: què passarà quan una administració no disposi d’habitatge públic suficient ni de capacitat immediata per donar resposta.
El decret intenta resoldre aquest buit fent que el problema residencial es pugui convertir en un problema econòmic: si no hi ha habitatge disponible, caldrà pagar el deute. El propietari cobra i el desnonament s’atura, mentre que l’administració autonòmica queda pendent de la compensació estatal.
El problema de fons: no hi ha prou habitatge
La nova fórmula arriba després d’anys de suspensions extraordinàries dels desnonaments de persones vulnerables. Durant aquest temps, les pròrrogues han evitat que moltes famílies acabessin al carrer, però també han deixat sense resoldre la qüestió fonamental: què passa quan arriba el moment de posar fi a la suspensió i l’administració no té cap habitatge on reallotjar la família.
De fet, aquest decret converteix la manca d’habitatge en una obligació de pagament. I, encara que l’Estat assumeixi finalment el cost, són les comunitats les que hauran de gestionar cada cas i activar la resposta quan el desnonament sigui imminent.
