Durant els pitjors mesos de la crisi inflacionista, el turisme va ser un dels sectors que més va patir l’alça de preus. L’escalada de costos d’energia i aliments va disparar la partida de despeses dels establiments del país, i l’encariment es va traslladar a costos, fent de l’oci i restauració una de les categories més temudes a les anàlisis de l’IPC. Tot i això, Catalunya acumula un bon any, amb un creixement sostingut de l’atractiu turístic comandat per als prop de vuit milions de visitants estrangers que han triat el país durant els sis primers mesos del 2023. Els establiments turístics catalans han acumulat la força de treball més nombrosa del mercat espanyol, i fins i tot una vila catalana, Salou, s’ha colat entre les ciutats l’Estat amb més reserves hoteleres. Tot i això, com apunta Esteve Guerra, vicepresident de Pimec Turisme –la sectorial de la patronal catalana de la petita i mitjana empresa–, “estem veient una temporada molt irregular”. “La campanya d’estiu –comenta l’empresari– es preveu bona, però segurament no excel·lent“.
Les fonts del sector consultades coincideixen a apuntar als costos com el principal àncora del turisme català fora de la capital. Durant els darrers mesos es pateix un encariment general dels serveis d’oci, allotjament i restauració pels volts del 10% –una pujada alta, però incomparable al 20% que, segons el director general del Gremi d’Hotels de Barcelona Manel Casals, s’ha arribat a detectar en els moments de més tensió de l’IPC–. Així, com apunta Guerra, les destinacions d’alt valor afegit, com ara Barcelona, en les que el preu no és necessàriament el valor diferencial, no pateixen aquesta càrrega econòmica. Altres indrets, com ara indrets clàssics de la Costa Brava com Lloret o Tossa de Mar, sí que estan veient com els clients trien viatges més econòmics. Aquestes destinacions, recorda el representant de les pimes, solen dependre de les ofertes de turoperadors, generalment dedicades a clients de menor poder adquisitiu. L’alça en el preu, doncs, ha fet que molt del seu públic tradicional hagi optat per viatges més barats, per exemple a Turquia, on la baixa pressió salarial permet als empresaris del sector abaratir el producte. “Si la meva massa salarial és la meitat, puc ser més competitiu en matèria de preus”, postil·la Guerra.
Barcelona és, però, una altra història. A diferència de la resta de destinacions, com recorda Eduard Torres, president de Barcelona Turisme, la temporada alta es reparteix entre la primavera i la tardor. Tot i això, fa un “bon balanç” del juliol. L’ocupació mitjana als establiments barcelonins, calcula el representant del Gremi, volta el 87%, en línia amb les expectatives que tenia el sector, i esperen conservar-la a curt termini. Culminen així un primer semestre “molt bo”, celebra Torres; tot i que tirar la mirada endavant és més complicat. “De cara al segon semestre començarem a notar l’alentiment econòmic europeu”, assegura. A més, la despesa local perdrà pistonada, ja que bona part de l’estalvi acumulat pels consumidors durant la pandèmia ja no hi és. Amb la mala situació econòmica, augura Torres, “la gent serà més previsora”.
De retorn a fora de les fronteres barcelonines, serà l’impacte de la crisi de preus el que marqui el futur immediat. Algunes de les partides que més es van disparar amb la crisi inflacionista consten entre les que més pesen als petits establiments hotelers. “Espanya és un desastre pel que fa als preus de l’energia”, acusa Guerra, tot criticant que a indrets com l’Empordà –on opera l’empresari– “la llum és un 20% més cara que la del sud de França”, on hotels, càmpings i altres negocis es poden permetre tarifes més barates. La tensió al sector evidencia l’ample espectre dels efectes de la crisi energètica, que cau sobre tots els mercats. “Ens hauríem de plantejar si té sentit estar sempre en mans del mateix oligopoli energètic”, reflexiona el representant de Pimec.
Nous visitants
L’encariment de la ciutat, unit amb la caiguda del poder adquisitiu de molts dels visitants de més baixa renda, ha portat canvis visibles en el perfil de turista que opta per passar les vacances a Barcelona. Sense anar més lluny, el visitant de la ciutat és, en general, internacional. “Fins al 70% dels que visiten l’àrea metropolitana venen de fora –raona Guerra– perquè l’intern pateix més: els costos li pugen, però no ho fan els salaris”. El sosteniment del poder adquisitiu de ciutadans alemanys, britànics o francesos es poden permetre optar per un pol d’atracció com el barceloní que “no depèn gens de preus”. El gran protagonista, encara més enguany que altres cursos, és el nord-americà. “Estem notant un gran augment de visitants estatunidencs”, assegura Casals. El perfil del visitant dels Estats Units, a més, agrada els empresaris. “Són una gran sorpresa, no només en qualitat, sinó també en despesa”, apunta Torres, tot assegurant que els clients de l’altra banda de l’atlàntic gasten a la ciutat “més del doble” que els de la resta de mercats.
Un dels grans mercats, però, no ha acabat de tornar a Barcelona: les persistents restriccions sanitàries a alguns dels principals mercats asiàtics han aturat l’afluència de turistes xinesos, japonesos o coreans, que encara “no s’han recuperat” com a demogràfic clau del turisme barceloní -com passa, asseguren les fonts consultades, a la majoria de destinacions europees-. Torres, però, ho veu com un problema a curt termini. “Que no el tinguem ara no vol dir que no el tindrem en el futur”, tranquil·litza el president de Barcelona Turisme. Atreure el visitant dels grans mercats asiàtics és, de fet, un projecte estratègic per a la ciutat; en tant que “és un client amb motivacions culturals, respectuós amb l’entorn i que gasta”.
La cara del turista de Barcelona
Més enllà de la procedència, el perfil del visitant barceloní és de més valor afegit que el del seu entorn. Segons les darreres dades del baròmetre de l’Observatori del Turisme de Barcelona, el visitant tipus de la ciutat és majoritàriament forà, menor de 33 anys i viatja en parella. Si bé el sol i platja roman com un dels atractius principals de la ciutat, ja ha estat superat, com confirma l’observatori, per la gastronomia; mentre que les visites culturals o el shopping ja consten en els interessos de prop de tres quartes parts dels viatgers que aterren a la capital catalana. “Estem aconseguint captar cada cop més visitant de luxe”, assegura Casals; un perfil que abans de la pandèmia optava per altres mercats europeus. Una bona part dels que ara viatgen a Barcelona són, com comenta el director general del Gremi, “els que marquen les tendències” del turisme internacional.
Els nous perfils es noten, a més, en la despesa que deixen als establiments de la ciutat. Catalunya és, tradicionalment, un dels mercats espanyols on la despesa per turista i dia és més elevada; i durant el primer semestre d’enguany, segons les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística, ha escalat un 38% en comparació amb el primer semestre del 2022. El baròmetre de l’observatori pinta, per la seva banda, una Barcelona absolutament líder pel que fa a la inversió que hi fan els visitants: de mitjana, el turista es deixa a la ciutat poc més de 80 euros per dia. Si es compara amb l’entorn directe, el visitant que opta per altres municipis de la demarcació gasta per cada jornada menys de la meitat, uns 40 euros. A la distribució encara mana la gastronomia (46,7% del total); si bé la cultura (18,1%) i les compres a les botigues locals (20,1%) també s’eleven a un muntant substancial.
El negoci, el nou paradigma
Els anys abans de la pandèmia, recorda Casals, havien estat marcats per un clar desequilibri a favor del turisme d’oci a Barcelona. “Perdíem cada any un petit percentatge de visitants de negoci”, comenta el director general del Gremi, que calcula que el 2019 el factor era de 60/40 a favor de les vacances. La intensificació de l’activitat empresarial a la ciutat un cop superada la crisi sanitària, especialment en forma de grans congressos, ha tornat a equilibrar la balança. “Ens hi tornem a acostar”, celebra l’hoteler, tot apuntant que “el visitant empresarial té un comportament diferent, ve a fer negoci i està disposat a pagar més”, assegura. A més, durant la major part del seu temps el turista empresarial és molt menys disruptiu per al seu entorn que el visitant tradicional. “Són a Fira, oficines, o al mateix hotel; el ciutadà els nota menys”, opina Casals.
Més habitacions?
Les bones previsions del turisme barceloní de cara a l’estiu dibuixen un mercat en creixement a urt termini. De fet, Guerra apunta que “hi ha una demanda molt alta i una oferta no tan elevada” –és a dir, que el sector encara té marge per créixer–. Casals matisa l’anàlisi, tot apuntant que si bé és cert que hi ha espai per a nous emplaçaments, l’expansió hotelera de la ciutat és una qüestió qualitativa molt més que no pas quantitativa. El representant del Gremi dubta de l’encaix de “noves places hoteleres per continuar creixent desmesuradament”. “Hem de ser capaços de créixer amb projectes de qualitat, com el Four Seasons que la ciutat va deixar passar”, amonesta l’empresari. La situació, assegura, és propícia.
Torres, per la seva banda, celebra que “hi hagi grans marques internacionals que miren a Barcelona”. El representant sectorial assegura que a la ciutat “cada cop hi ha més demanda, i al darrere hi ve la inversió”. Tot i això, coincideix que l’obsessió del sector és l’equilibri. Amb una demanda creixent i un capital internacional atret per les oportunitats que ofereix Barcelona, la clau no resideix tant a créixer com a escollir. “Triem la despesa, els clients, que siguin respectuosos amb criteris de sostenibilitat”, conclou el president de Turisme de Barcelona.
